Ni he viscut cap guerra ni he fet cap independència, jo almenys no. He visitat alguns conflictes i pareu de comptar. Si més no el poeta Lord Byron, que era anglès, idealista i valent, va lluitar per la independència de Grècia, s’hi va jugar la vida i, al final, hi va deixar la pell. Que, en català, vol dir morir-se, anar-se’n al calaix, petar, i no pas exfoliar-se el cutis, no pas canviar de pell, com fan les serps, com fan certs polítics catalans que tot el dia et diuen que s’hi estant deixant la pell o que s’hi deixaran la pell. Si no és que sigui quan són a Vaquèira i es posen morenets i van perdent pelleringa, la veritat és que no sé de què parlen. Bé, sí que ho sé, que són uns bocamolls, uns xarlatans de fira, que parlen i no saben el que diuen. Que els és igual tot excepte ells mateixos. I que si es preocupen per tot el que han de gestionar com es preocupen pel llenguatge que fan servir, no m’estranya gens que caiguin els ponts, que s’enfonsin les economies i que s’eternitzin els problemes. A casa meva, d’això, se’n diu anar deixat, ser un deixat. Un polític que gasta un català espantós acostuma a tenir un coneixement excel·lent de la llengua espanyola, perquè dos i dos fan quatre i aquí ja ens coneixem tots. Només cal veure’n els tuits, o tuïts —si és que volem jugar amb l’idioma, fer veure que la paraula té a veure amb el verb “atuir”, que vol dir "deixar com mort", que és com quedes quan les llegeixes, les piulades—, i veus com la llengua i la cultura pròpies de Catalunya no els preocupen gens. Més aviat els molesten. I no s’han preocupat ni cinc minuts de la manera que tenen de parlar. Gent que viu de la política i que no sap pronunciar les sigles del seu partit en català. Concretament el seu secretari d’Organització. Persones que exhibeixen un català penós, espectral, més mort que viu, però que et diuen que la societat catalana el que ha de fer és aprendre més castellà i que ja n’hi ha prou amb l’exigència de la immersió. Gent que es posa molt reglamentista, molt estricta amb la llei, molt intolerant, que si no es pot fer això o allò, perquè la llei sempre ha de ser respectada, perquè si no la respectem, on anirem a parar. Una gent que es presenta com a molt recta.

Un polític que gasta un català espantós acostuma a tenir un coneixement excel·lent de la llengua espanyola, perquè dos i dos fan quatre i aquí ja ens coneixem tots

Hi va haver una temporada en la qual, sense viure cap guerra ni cap independència, anava participant en una tertúlia de Catalunya Ràdio. Abans que em fessin fora i ho entenc, eh, les coses com són. No soc prou guapo per sortir per antena. Bé, el cas és que, de vegades coincidia amb aquesta senyora, que havia estat honorable consellera del Govern, una persona que és una rateta sàvia, una ministra pedant grandiloqüent, que t’anava llegint la cartilla sobre tota mena de qüestions susceptibles de ser reglamentades. D’aquestes que et diuen que el peix va amb el vi blanc i que el vi negre no el pots tenir a la nevera. I vet aquí que un dia una amiga meva em va venir a buscar amb el cotxe a la sortida de la ràdio. Va arribar abans d’hora, va deixar el cotxe en un pàrquing de pagament i es va posar a sentir el programa per fer temps. I mentre sentia, per la ràdio, com aquesta senyora política blasmava l’independentisme per haver-se saltat la llei, perquè l’independentisme no fa bé ni això ni allò, tenia al davant el seu automòbil molt mal aparcat. En un lloc prohibit. A Catalunya Ràdio sempre hi ha problemes per aparcar i, com sosté el president Torra, no hi ha causes petites. Dit d’una altra manera, que feia servir el reglamentisme com una tàctica de distracció, com un engany, només per consolidar la pròpia impunitat, el propi egoisme de noia de casa bona, de persona que es pensa que té dret a tot. I que, en canvi, els altres no tenen dret a res. Estava intentant recordar-ne el nom i no hi ha manera. Res. Tampoc és tan important, al capdavall, fa com tanta i tanta gent, amb més barra que consciència. Segons com, semblem la bandera americana, tot de barres i estrelles.