Malgrat les declaracions d’alleujament dels funcionaris especialitzats en política internacional i dels mitjans informatius nord-americans i arreu del món, no cal esperar grans canvis en la política internacional del nou president Biden. Amb un estil diferent, farà, com tots els seus predecessors, el que pugui fer… i això no es gaire diferent de la política de Donald Trump, o de Barack Obama.
Hi ha molts fronts que un gegant com els Estats Units ha d’atendre en les seves relacions internacionals, però en els darrers dotze anys els punts centrals han estat la Xina, Rússia i l’Orient Proper. Es improbable que Biden porti grans canvis en cap dels tres fronts, o si n’hi ha, seran mes aviat en resposta als desenvolupaments en aquestes regions.
Altres qüestions, com la relació amb Europa o la política del Medi Ambient, ocuparan segurament els mitjans informatius, especialment els del nostre continent, però segurament no seran prioritàries a la Casa Blanca o al Congrés, per molt que alguns periodistes nord-americans se’n ocupin.
On hi ha mes possibilitats de canvis es a l’Orient Proper, precisament l’àrea on el president Trump ha estat mes actiu, tant per acabar amb el que el veiem com avantatges inacceptables de l’Iràn, com les relacions entre Israel i els països àrabs. De fet, però, tot va lligat: Trump va introduir un element important en traslladar l’ambaixada nord-americana a Jerusalem, el que teòricament era un objectiu per els seus predecessors pràcticament des de l’establiment de l’Estat d’Israel i va endurir les relacions amb la resistència palestina.
Tots van creure que això seria el principi d’una nova era d’enfrontaments amb els països àrabs, tant per a Washington com per a Israel, però ja sabem que va ser tot el contrari: el món àrab s’ha allunyat dels palestins i ha establert relacions diplomàtiques amb Israel. El risc de nous enfrontaments amb l’Iran sembla avui mes gran, però precisament per això el àrabs productors de petroli semblen tenir mes por a Teheran que a Jerusalem.
Es una situació que condicionarà la política de Biden a la regió, perquè difícilment podrà tornar a acostar-se a Teheran amb el risc que això representa per els seus amics àrabs. Ara que aquests amics també ho son de Israel, el gran aliat de Washington, la capacitat de Biden de desfer la política de Trump a la regió es gairebé inexistent.
Encara caldrà esperar menys canvis amb la Xina: molt abans de la campanya electoral, Biden ja criticava els atacs de Trump contra Xina, que veia com un perill comercial i militar: “vostès poden imaginar que la Xina sigui un perill per a nosaltres?”, deia Biden de manera retòrica i donava a entendre que, si arribava a la Casa Blanca, desfaria les polítiques de Trump amb Pequin.
Però 8 anys mes tard hi ha altres realitats, avui la Xina te un caire mes inquietant desprès de la repressió a Hong Kong, les amenaces als seus veïns del Mar de la Xina i el seu expansionisme internacional. Seria molt difícil per a Biden tornar a la política dels anys quan ells era vicepresident - en el cas improbable que ho volgués fer. La qüestió ara sembla estar en mans xineses, si volen una política mes conciliatòria per influir a Washington, o seguissin la seva línia mes agressiva. En ambdós casos, Biden reaccionarà però no tindrà la iniciativa.
Es gairebé segur que, independentment de quin sigui l’escenari, Biden segueixi buscant equilibris per un país que encara és el mes ric i fort del món, però que va perdent l’hegemonia de la superpotència que ha estat durant mes de mig segle, després d’unes guerres mundials en que va patir militar i econòmicament menys que els altres i que li va permetre sortir de la Segona Guerra Mundial com un gegant econòmic en un món gairebé desfet, convertit en la gran potencia militar que encara és.
Ara, amb Biden hi haurà un canvi d’estil, podríem dir un nou maquillatge polític, però la substància seguirà sent la mateixa: com els seus predecessors.