El 12 de setembre de 1963 Franco visitava la ciutat de Pontevedra per inaugurar l'Empresa Nacional de Cel·luloses, sis anys després que la planta iniciés la seva activitat al cor de la ria. Començava així una història d'amor i de desamor amb la veïna més polèmica de la ciutat, que a poc a poc convertiria aquell enclavament natural únic al món en un abocador químic que s'ha carregat qualsevol rastre d'activitat econòmica relacionada amb la pesca tradicional i el marisqueig, el turisme, l'hostaleria i els esports de mar. La vida en general d'aquell barri pròsper, el de Lourizán, que Montero Ríos va escollir per construir un espectacular pazo, es va veure disminuïda fins a tal punt, que en el dia d'avui només queden allà els veïns més humils que mai no es van poder mudar. Els mateixos que ploren aquell mar i la platja que mai no tornaran a veure com abans.

La concessió a ENCE sobre les trenta hectàrees de territori públic acabava aquest any, el 2018, gairebé sis dècades després de la inauguració oficial per part d'un dictador mort fa més de quaranta anys. En lloc d'això, el govern en funcions del Partit Popular va regalar una nova concessió durant cinquanta-cinc anys (fins al 2073) a una empresa privada perquè continuï operant sobre el litoral robat als seus legítims propietaris: els ciutadans i les ciutadanes de Pontevedra. Res del que aquí els pugui explicar no podria sintetitzar ni tan sols la ràbia d'una ciutat que ha vist com un dels seus paisans, el senyor Mariano Rajoy Brey, utilitzava el seu despatx de la Moncloa per establir una excepció reglamentària que permetés mantenir el monstre de llauna sobre el paradís robat que l'escriptor Manuel Rivas definia al documental del director Lukas Santiago.

Aquests dies, un altre periodista i escriptor de Pontevedra, Rodrigo Cota, presentava el documental Fóra que narra la lluita social de la ciutat contra ENCE i el paper del govern municipal que des de l'any 1999 intenta desallotjar la planta de la nostra ria. Va ser el mateix alcalde, el nacionalista Fernández Lores, qui va llegir el 2016 la moció que nomenava Rajoy persona non grata a la seva pròpia ciutat, amb el suport del PSdG-PSOE i la Marea de Pontevedra. Partit Popular i Ciutadans, grups minoritaris a la ciutat, continuen defensant per tots els mitjans una empresa privada en la qual escalfen el cul diversos exministres del partit del govern. El nomenament, encara que simbòlic, no deixa de ser una mostra contundent de la dignitat d'un poble que ha convertit la lluita pel territori robat en un moviment ecologista espontani, autòcton i autèntic.

Tornar el patrimoni natural als nostres fills no és només una obligació estètica, sinó, sobretot, ètica: la pasta de paper ni es menja, ni es respira

A Pontevedra, molts dels activistes són persones jubilades o funcionaris. Persones a qui no els importen aquests llocs de treball que ENCE anuncia cada any com el mannà que portarà el progrés a una de les millors ciutats del món per viure que podria crear una via econòmica sostenible en l'explotació ordenada dels recursos naturals i turístics del seu litoral. Tornar el patrimoni natural als nostres fills no és només una obligació estètica, sinó, sobretot, ètica: la pasta de paper ni es menja, ni es respira.

Però encara que a aquest costat del món, la repressió ecologista no sol acabar amb la vida dels que defensen la naturalesa, la manipulació del capital és esborronadora: fer creure als ciutadans que allò que els ha estat robat davant dels seus nassos els omplirà les butxaques i portarà la felicitat en forma de nòmines a fi de mes és l'estratègia que ENCE fa anys que utilitza.

Quan els primers manifestants es queixaven de l'olor nauseabunda que l'antiga fàbrica abocava sobre Pontevedra era habitual escoltar frases com: cheira a merda! (fa olor de merda!) que els entrenats en l'art de defensar el lladre contestaven amb un vehement: cheira a pa! (fa olor de pa!). El problema de la civilització moderna és gairebé sempre el mateix, ens estem acostumant a empassar-nos massa merda per un rosegó de pa.