A mitja tarda de la Diada —i per què no— en el Moll de la Fusta on treballava Salvat-Papasseit “fent foc d’estelles dins la gola del llop”, alguns somriures que havien començat tremolosos anaven guanyant fermesa. Eren moltes les persones que es reconeixien i se sentien més fortes en la determinació d’altres, vinguessin d’on vinguessin, fossin qui fossin i votessin el que votessin. La manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany guanyava cos, omplia les avingudes que voregen la mar fins a deturar-se on hi ha trens que arriben i una caserna es convertí en Parlament. Senyeres i estelades, barrejades amb tots els colors de l’arc de Sant Martí, feien ressaltar, encara més, el negre escollit com a emblema d’aquest any, amb l’estrella de cinc puntes i la creu de Santa Eulàlia com a bandera. Recordava el tricentenari de la Guerra de Successió, el setge de ciutats resistents... I es contraposava, de manera volguda, a qualsevol bandera blanca de rendició. Mentre la Diada lluïa divisa de “ni oblit ni perdó”, a la manifestació i parlaments de la festa nacional de Catalunya, el crit acompanyava la proposta.

Si algú volia menystenir l’ANC, ha fracassat. Si algú volia fer una demostració al govern espanyol de l’ensinistrament acurat i desmobilitzador de l’activisme sobiranista, ha vist com esgarrava el tret. Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona, presidenta i vicepresident de l’ANC, han aguantat dempeus el desafiament del conformisme i han resumit la proposta d’acció en complir el mandat de l’1-O o tornar a donar la veu al poble. No massa lluny del que també podia proposar Xavier Antich, quan en l’acte unitari organitzat per Òmnium Cultural demanava “cares noves” a la política (i a l’activisme). En aquest sentit, seguien el fil iniciat per Carme Forcadell quan va exigir, més que demanar, a Artur Mas, a la Diada del 2014: “President, posi les urnes”. I Muriel Casals, amb el seu etern somriure, li feia costat. El que per uns pot arribar a ser una llista cívica, des d’una versió més suau es pot considerar com la necessària saba nova. En els dos casos, però, la sang i el pensament que calen es troben en el gruix de la nostra societat, com diu Feliu. I haurien de representar, també, nous compromisos de coherència, consciència i credibilitat.

Cap polític ni cap partit s’hauria de creure en poder de cartes blanques d’impunitat per no complir les promeses que els han portat a l’escó o al govern

Un polític serveix de veritat quan no creu que ningú, ni els partits ni cap dels seus dirigents, gaudeixen d’una mena de monopoli per ser els únics a fer política. Cap polític ni cap partit s’hauria de creure en poder de cartes blanques d’impunitat per no complir les promeses que els han portat a l’escó o al govern. Aquesta seria la millor protecció contra corruptes i corruptors... i la manca de transparència. Un polític, ara per ara, sols pot servir la gent —i no servir-se’n— quan es pren seriosament que potser l’alternativa, com avançava Albano Dante Fachin, “és deixar de mentir”. I quan es creu que la gent és prou gran i té prou senderi per ser tractada com un conjunt de persones adultes, de ciutadanes amb drets, en les quals, de fet, quan són nació —com és el cas— hi radica el poder.

Aquesta Diada ha estat, com tantes altres Diades, una ocasió d’encerts i d’errades. L’errada més gran és la que, seguint pèssims consells, es vulgui fer més minsa la mobilització, quan és precisament la mobilització el que ens fa ser qui som i dona sentit a la vida democràtica. L’encert més necessari: deixar clar que l’1-O i el 3-O no són efemèrides per donar gruix a catàlegs d’hemeroteques o veus d’enciclopèdies. La proposta de sobirania plena segueix assenyalant el nord i encara pot ser més plural, compartida i resoluda quan celebrem el cinquè aniversari d’un Octubre nostre, com els carrers i les places.

La Diada ha estat de nou de reivindicació i fermesa. I del seu èxit tots i totes ens n'hem de sentir una mica particips. I si hi ha joc, juguem joc net, i a l’octubre fem-ho encara millor. Com avui es deia al Moll de la Fusta, tornem-hi, per vèncer.