A pesar de les pregàries de l’ANC i d’Òmnium per multiplicar els animals bípedes de la tribu i omplir com per art de màgia els carrers de la pàtria, ni les manis descentralitzades ni la comptabilitat més creativa de TV3 podran dissimular el fracàs estrepitós de participació el proper 11 de setembre. Lluny de ser una mala notícia, que els independentistes oblidin desplegar l’estelada al balcó i canviïn la mobilització pel vermut implica que, sortosament, cada dia hi ha més gent disposada a quedar-se a casa sense renunciar a les conviccions, contenta de no empassar-se els continus xantatges emocionals dels líders sobiranistes. La política, recorda Foucault, és un art que es cou als interiors i la parsimònia d’un secessionista a casa, fatigat de l’enèsima jornada històrica i de viure en el perpetu tenir-ho-tot-just-a-tocar, serà la millor fotografia d’aquest tòrrid final d’estiu.

Podem escarnir tant com vulguem la paràlisi política espanyola, causada per la tossuderia de PP i PSOE  en no acceptar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Però la mofa (necessària i terapèutica) del bloqueig en la maquinària burocràtica estatal –que no impedeix continuar endollant antics ministres amics en càrrecs de rellevància planetària– no hauria de fer-nos oblidar que els líders catalans tot just han començat a assumir la necessitat d’un referèndum per desblocar per sempre el Procés i autodeterminar-se de facto, assumint que s’aplicarà el veredicte resultant de les urnes. Molts votants independentistes ja no s’empassen la cançó d’uns partits que es vanten d’aprovar a diari estructures d’Estat complexíssimes com ara la hisenda i el cossos de seguretat però que posen mil i una pegues tècniques a la celebració d’un referèndum per donar veu a tot el poble.

La Diada serà un fracàs prodigiós perquè ensenyarà als polítics independentistes que els seus electors, a qui fa ben poc s’havia promès el vot de la teva vida, ja no aguanten més poesia i gesticulació. Que els secessionistes de la tribu confiïn més en la independència i menys en els partits que n’haurien de vehicular l’aplicació, com mostrava el CEO de juliol, és la prova evident que l’independentisme comença a tenir massa crítica. Que Ada Colau i Artur Mas, dos dels darrers  federalistes que resten a Espanya, assisteixin a la manifestació de la Diada és la prova del cotó del seu caràcter totalment inofensiu. L’independentisme veu injusta la possible inhabilitació de Carme Forcadell i s’indigna amb raó quan pensa en les converses putrefactes del ministre Fernández Díaz, però l’enuig ara també s’acompanya d’exigència pràctica amb els propis polítics contra l’etern retorn del ploricó.

El referèndum no només és necessari perquè no hi ha idea més clara i distinta que equiparar una persona a un vot, sinó perquè la democràcia directa és l’única forma d’allunyar una votació sobre la independència dels interessos mesquins dels partits polítics així com l’únic instrument per obligar escèptics i comuns a triar entre donar veu al poble de Catalunya o a la policia espanyola. La Diada serà un fracàs prodigiós perquè palesarà que no hi ha farsa major que no saber ben bé per què coi et manifestes. Sortosament, el president Puigdemont ja té el referèndum al cap i, contra el que li diuen els convergents, ha après que la CUP és un aliat i no pas un enemic. Som més a prop del vot i comencem a allunyar-nos de repetir gestes d’aparença heroica i mobilitzacions sense cafeïna. Setembre, temps de rutina i d’il·lusions existencials que s’esvaeixen en pocs dies, no podia començar millor.