Paratge de Malplaquet, entre les viles de Bavay i Quevy (llavors comtat d’Hainaut, Països Baixos hispànics; i, actualment, frontera francobelga); 11 de setembre de 1709. Darrera fase de la guerra de Successió hispànica i cinc anys justos abans que el conflicte es lliurés pels carrers i places de Barcelona. Un exèrcit de l’aliança internacional austriacista, format per 85.000 homes i comandat per John Churchill, duc de Marlborough; s’enfrontava a un contingent borbònic hispanofrancès que reunia 75.000 efectius i que era dirigit per Claude de Villars, príncep de Martigues. La victòria de Marlboroug a Malplaquet precipitaria la caiguda de les darreres places borbòniques dels Països Baixos hispànics; i confirmaria l’amenaçadora presència d’un dels cossos principals de l’exèrcit austriacista a 200 quilòmetres escassos de Versalles.
S’encenen les alarmes de Versalles
La derrota borbònica de Malplaquet va encendre totes les alarmes de la cancelleria de Lluís XIV. França, en la seva absoluta totalitat (corona, noblesa, exèrcit, classes mercantils, classes populars); estava immersa en una colossal crisi econòmica causada per l’esforç esmerçat en el conflicte hispànic (el suport a Felip V). Tots els recursos extractius creats pel canceller Colbert a finals del segle anterior (la modernització del sistema tributari i l'erradicació de la corrupció) es van demostrar insuficients per mantenir una guerra llarga i destructiva on ja es posaven en pràctica les revolucionàries tècniques bèl·liques del segle XVIII. La guerra de Successió hispànica (1701-1715) es revelava com el pitjor negoci del regnat de Lluís XIV; i la cancelleria de Versalles es va afanyar a trobar una sortida tan ràpida com sigui possible al conflicte.
Els primers contactes a Geertruidenberg
Lluís XIV va confiar en Jean-Baptiste Colbert (nebot del difunt canceller Colbert) una sortida al conflicte. En aquell punt (gener, 1710) Lluís XIV havia perdut la poca confiança que li restava en Felip V. Els espies de Versalles a la cort de Madrid (Estreés, Gramont, la Ursins, d’Aubigny, Orry, Amelot) havien informat que la salut mental del Borbó hispànic empitjorava a passos de gegant. I que Felip d’Orleans, nebot de Lluís XIV i possible recanvi de Felip V; no era fiable a causa de la seva desmesurada ambició. Lluís XIV va autoritzar Colbert a negociar tota mena d’escenaris, fins i tot aquells on Felip V ja no era rei de les Espanyes. I es va concertar una trobada amb John Churchill i amb Eugeni de Savoia (representants, respectivament, de la Gran Bretanya i d’Àustria) a la vila de Geertruidenberg (Països Baixos independents).
Què va oferir Lluís XIV als seus enemics?
L’historiador Joaquim Albareda, un dels grans investigadors d’aquest període, afirma que a principis de 1710 la situació de Lluís XIV era desesperada. A la pèrdua de confiança en el seu net s’hi sumava la pèssima situació econòmica del país, que aventurava un conflicte social de grans proporcions; com ho havien estat la revolució popular de la Jacquerie (1643) o la rebel·lió nobiliària de la Fronda (1648), que havien posat al caire del precipici el règim borbònic i el seu projecte de lideratge mundial de França. Per aquest motiu, Colbert va arribar a Geertruidenberg amb una oferta que podria haver canviat el curs de la història. Versalles proposava cedir el tron de les Espanyes a Carles d’Habsburg; proposava separar els regnes de Nàpols, de Sicília i de Sardenya del conglomerat hispànic, i proposava situar Felip com a rei d’aquell nou estat.
Què va passar a Madrid quan es va conèixer l’oferta de Versalles?
Els termes d’aquelles converses no van transcendir més enllà dels cenacles de poder de París i de Madrid. Però sabem, per exemple, que Felip V es va negar rotundament a acceptar aquesta solució. En la decisió del Borbó hispànic hi devia tenir un paper important l’opinió de la seva esposa, la reina Gabriela; la mateixa que tres anys més tard (1713), en una nova tanda de negociacions de pau i mentre es discutia el destí de Catalunya, proclamaria que “abans que perdonar els catalans, era capaç de llençar els fills pel balcó de palau”. Ni, tampoc, la nova formada de secretaris d’estat de la cancelleria de Madrid —procedents de la baixa noblesa i impulsats pel règim en un intent de premiar la meritocràcia—; ni l’aristocràcia latifundista castellanoandalusa de la cort, que ho havia apostat tot al nou règim, estaven d’acord la proposta francesa.
Lluís XIV no estava per a punyetes
Per a Lluís XIV, que ja es feia anomenar “el Rei Sol”, el seu net Felip havia estat una sobirana decepció i, a partir d’aquell moment, el paper del primer Borbó hispànic quedava reduït al d’una peça del gegantí tauler d’escacs polític d’Europa. Per a Versalles arrencar Felip del tron de Madrid i ressituar-lo en un domini de nova creació al sud de la península italiana era una sortida més que acceptable. I s’esperava la seva col·laboració. Però el motiu pel qual les converses de Geertruidenberg no van culminar en un acord de pau no va ser per la resistència del Borbó hispànic, que en aquell context era un zero a l’esquerra. Segons la investigació historiogràfica, especialment la de Joaquim Albareda, els rivals de Lluís XIV van calcular malament el grau de desesperació de Versalles i van estirar tant que van acabar trencant la corda.
Les primeres conseqüències de l’error de Churchill
A Londres ningú va entendre els fums de Churchill a Geertruidenberg. La Gran Bretanya (Anglaterra i Escòcia havien signat la “Union Act” el 1707), no tenia les urgències de França; però l’esforç de nou anys de guerra havien compromès greument les finances reials, que era el mateix que dir els recursos públics. I la primera conseqüència d’aquell desencís va ser el trencament de la curiosa amistat que es professaven la reina Anna i Sarah Churchill, l’esposa de John Churchill, i que sempre va ser motiu de xerrameques. No era cap secret que, durant els vuit anys anteriors (1702-1710), Sarah havia estat la dona més poderosa d’Anglaterra i que havia influït enormement en la implicació de Londres en l’aliança internacional austriacista.
El terratrèmol anglès
La caiguda de Sarah Churchill i la seva substitució per la seva cosina i protegida Abigail Hill com a nova “best friend” de la reina; aventurava un veritable terratrèmol polític. Després de Geertruidenberg, els “whigs”, incapaços de mantenir l’associació “guerra-beneficis” que havien defensat durant anys, van entrar en una fase de desconcert. I Abigail, que resultaria ser un “cavall de Troia” dels “tories” va convèncer la reina Anna per formar un nou govern. El 30 de maig de 1711, la reina cessava el “whig” Sidney Godolphin, fins llavors Lord del Tresor (equivalent a l’actual càrrec de primer ministre) i impulsat per Sarah Churchill; i el substituïa pel “tory” Robert Harley, amic personal d’Abigail Hill i radicalment partidari de la sortida negociada de la Gran Bretanya —abandonant els aliats, si calia— del conflicte successori hispànic.
Què hauria passat si s’haguessin posat d’acord a Geertruidenberg?
El que va passar després del canvi de govern a Londres és bastant conegut. Harley va negociar i signar el Tractat d’Utrecht (1713) i la reina i el govern britànic es van desentendre del pacte de Gènova (1705), que havien signat amb el partit austriacista català (després govern de Catalunya). Després d’Utrecht, l’evidència de l’estrepitós fracàs de Geerstruidenberg, Catalunya va quedar sola en la guerra contra les monarquies francesa i hispànica. Però, que hauria passat si Churchill, Savoia i Colbert s’haguessin posat d’acord a Geerstruidenberg?. Doncs mai ho sabrem. Però sí que podem aventurar que Felip de Borbó hauria marxat a Nàpols i Carles d’Habsburg hauria estat coronat rei de les Espanyes. I, també, podem aventurar que Carles hauria confirmat Barcelona com la capital dels seus dominis (ho era des del 1705).
El paper de Catalunya
En aquest punt, no costa imaginar el paper cabdal de Catalunya i de la llengua i de la cultura catalanes en el desenvolupament d’aquell nou i modern edifici polític hispànic. Un edifici d’arquitectura confederal, construït des de Catalunya per figures polítiques tan destacades com Ramon de Vilana-Perles (que seria primer ministre del Sacre Imperi) o dels diplomàtics Pau Ignasi de Dalmases, Felip de Ferran i Francesc de Berardo; d’una altura política i d’una capacitat de gestió molt superior als Portocarrero, Macanaz o Ensenada castellans. Un poder català que hauria garantit el dret a decidir de cada una de les nacions que integrarien aquell projecte polític. No era això el que reivindicava Rafel de Casanova, l’11 de setembre de 1714, quan defensant Barcelona, proclamaria “Per la llibertat dels pobles de les Espanyes”?