Unes precisions prèvies. La primera: crec que hi ha causa per a les diligències penals i futura apertura de judici oral contra dirigents de l'antiga CDC, contra el mateix partit (si els fets són posteriors al 17-1-2013) i, en tot cas, contra el PDeCAT com a responsable civil, veurem a títol de què, si subsidiari o a títol lucratiu, en tant que successor de CDC.

Em refereixo, és clar, a les diligències prèvies 112/2013 que du a terme el Jutjat d’Instrucció nº 1 del Vendrell. Diligències iniciades per la denúncia d’una exregidora d'ERC de Torredembarra. Això, a parer meu, esvaeix el tuf de conspiració que els imputats, en ús del legítim dret de defensa, li volen donar. Les declaracions del vicepresident Junqueras al respecte són cristal·lines. Encara més, ja abans havia despatxat el director general de l’empresa pública d’infraestructures -i detingut-, Josep Antoni Rossell. I per reblar-ho, la Generalitat, a través d’Infraestructures.cat (l’antiga GISA), està personada en la causa. O sigui que, de conspiracions, poca cosa.

La segona precisió, aquesta referent al moment de l’actuació d’entrada i escorcoll en diverses seus d’ens públics a Barcelona. Que s’ha fet coincidir amb els prolegòmens del judici al 9-N? Cap dubte. Que s’ha retransmès, prèvia invitació a determinats mitjans? Tampoc. Aquesta corruptela i, encara més, estant com estan les diligències judicials declarades secretes –ni els imputats les poden conèixer- és un clar abús de dret, al qual no hi ha manera de posar fi i al qual no es poden resistir els detentadors del poder.

Si a més, com a plena mostra de política africanista, serveix per aixafar l'adversari ideològic i polític (reitero: adversari és eufemisme d’enemic), la temptació és massa gran per sostreure's a aquest frau de llei. Aquest tipus d’operatius, que van requerir, segons que diuen, més d’un centenar de membres de la Guàrdia Civil, no es duen a terme d’un dia per l’altre: es planifiquen amb cert temps i, per tant, se'n pot triar la data.

Aquest tipus d’operatius no es duen a terme d’un dia per l’altre: es planifiquen amb cert temps i, per tant, se'n pot triar la data

Dit això, circulen per les xarxes, les ones i les pàgines impreses explicacions –excloc, naturalment, les provinents dels imputats i de les seves defenses- realment delirants de com van transcórrer els fets dijous passat: escorcoll judicialment acordat dins, reitero, d’unes diligències secretes (secretes, per llei, per a tots menys per al Ministeri fiscal), detenció de diverses persones durant els escorcolls, trasllat de molts d’aquests subjectes a Tarragona, posada en llibertat d’alguns abans de la nit i d’altres després d’haver estat detinguts al calabós policial i posats a disposició judicial posteriorment, deixats, a la fi, tots en llibertat, sense que hagin transcendit els càrrecs que en van fonamentar la detenció. Tot això segons el que anem sabent pels mitjans i sense fonts oficials per raó, ho repeteixo, del secret de les actuacions judicials.

Malgrat aquest secret, oficialment el TSJC va comunicar que el jutge instructor no havia ordenat cap detenció. I és ací on comencen els problemes. Segons la Guàrdia Civil i, després, la mateixa Fiscalia, van ser els fiscals presents en les diligències –fet no il·legal, però poc habitual- els qui van ordenar les detencions dels subjectes en el domicili o les oficines en què es duien a terme els escorcolls.

Sorgeix la pregunta: el Ministeri fiscal podia, com sosté la Fiscalia, ordenar detenir?. Entenc, rotundament, que no. Vegem què diu la llei. D’una banda, l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal (EOMF), de 1981, i que és llei ordinària no orgànica, preveu la possibilitat que la Fiscalia pugui detenir preventivament, en l'article 5.2. És a dir, pot, com a mesura cautelar, ordenar la detenció, ja que això és el que és la detenció preventiva: una mesura cautelar per assegurar la persona del presumpte delinqüent i per posar-la a immediata disposició del jutge. És el que diu, sense necessitat de remenar més en disposicions igualment adients, l’article 17.2 de la Constitució. És a dir, no es podria ordenar una detenció, sense més, sinó una detenció generada per l’existència aparent d’un delicte, per temps màxim de 72 hores i amb plena informació de drets al detingut. Pel que ara sabem, no és això el que va passar. Ho sabrem amb certesa quan que les diligències deixin de ser secretes, però no pinta bé.

La detenció preventiva afecta de ple el desenvolupament del dret a la llibertat ambulatòria

Quina importància té que l’EOMF sigui una llei ordinària i no una llei orgànica? Simple i rotunda. Només les lleis orgàniques, segons l’article 81.1 de la Constitució, poden afectar el desenvolupament dels drets fonamentals. Tant per la seva ubicació en el text constitucional com pel seu significat material, la detenció preventiva afecta de ple el desenvolupament del dret a la llibertat ambulatòria; punt sobre el qual no hi ha discrepància jurídica. Que la pugui dur a terme la Fiscalia és, però, un tema molt controvertit i no és l’única extravagància que conté l’EOMF.

Tanmateix, un cop obertes diligències judicials (recordem: les del Vendrell van ser obertes el 2013), el fiscal no pot fer més que demanar al jutge les diligències que entengui de rigor. No pot, però, acordar cap mena de diligència per part seva i menys encara cap que afecti els drets fonamentals, com són la llibertat, la intimitat o la inviolabilitat domiciliària. Més clar no ho pot dir el llarguíssim article 773 de la Llei d’Enjudiciament criminal (LECr) en el seu paràgraf final: “El fiscal ha de cessar les seves diligències tan aviat com s’assabenti de l’existència d’un procediment judicial sobre els mateixos fets”. És a dir, tan bon punt les diligències són judicialitzades. Palesament aquest era el cas: el procediment penal data de 2013, el Ministeri fiscal n’és part activa, per tal com havia demanat, precisament, l’entrada i escorcoll de què tant parlem. Res, doncs, a ordenar sobre els dret fonamentals del implicats.

Es va parlar, segurament per part dels molts doctorats per la Facultat de Dret de Guantánamo (?), de detenció tècnica durant l’escorcoll. De la privació de llibertat posterior no ens il·lustren gens: la seva ciència, davant el desfici que suposaria que la detenció (trasllat a Tarragona i manteniment de la privació de llibertat, en molts casos fins al matí següent) no fos legal. Tindrem temps per discutir-ho.

Centrem-nos ara en la detenció durant l’escorcoll. Novament la llei, una llei sàvia com la LECr, si més no en les parts originals de 1882, estableix quin és l’estatus de l’imputat escorcollat. En efecte, l’article 569 LECr, en l'apartat cinquè, no només garanteix l’assistència de l’interessat (i, si escau, de testimonis) a l’escorcoll, sinó que ho considera una obligació. Una obligació de l’escorcollat fins al punt que, en cas de no voler assistir-hi o impedir-ho, pot ser considerat responsable de resistència, donats tots els requisits d’aquest delicte.

En la diligència d’escorcoll no hi ha detenció de cap mena (i menys l’estrafolària detenció tècnica, que no té cap previsió legal)

D’aquesta resistència no en tenim constància enlloc segons el que ha transcendit. I si s'hagués produït aquesta resistència, hagués estat la força de policia judicial que actuava, és a dir, la Guàrdia Civil, la que per la seva pròpia autoritat hagués hagut de detenir el renuent a l’acció del registre de les dependències de les quals fos titular. Dit amb unes altres paraules: en la diligència d’escorcoll no hi ha detenció de cap mena (i menys l’estrafolària detenció tècnica, que no té cap previsió legal). El que estableix la llei és l’obligació de l’imputat o del testimoni de ser present en l'escorcoll, sota la comminació del delicte de resistència. Un presumpte delicte que sí que podria constituir una causa d’habilitació de la policia judicial per dur a terme una detenció preventiva per aquest nou fet. No genera cap nova potestat al Ministeri fiscal en el benentès que, com hem vist, un cop judicialitzades les actuacions, l’únic que pot fer la Fiscalia –i en fa l’ús que estima adient- és demanar al jutge d’instrucció la pràctica de l’activitat investigadora que cregui convenient. I el jutge, encara que sol inclinar-se per les peticions del Ministeri públic, no està obligat a fer-ho, perquè ell és el senyor de la instrucció. I les denegacions d’actuacions no són infreqüents.

Una darrera reflexió. Que serveixi aquest exemple als defensors i detractors de traslladar als fiscals la instrucció de les causes penals. No a un Ministeri fiscal àulic, sinó al Ministeri fiscal de què disposem ara.