Fi del (presumpte) diàleg entre el Govern en funcions de l'Espanya en funcions i el Govern Puigdemont-Junqueras de la Generalitat de Catalunya pre-postprocés. La Bàltica, com es deia en temps de Jordi Pujol, s'ha glaçat de nou en plena primavera i en qüestió d'hores. Després de l'hivern calent, primavera polar i a dormir al parc.  

Tan bon punt Puigdemont va sortir per la porta de la Moncloa va tornar a obrir-se la del Tribunal Inconstitucionalitzador (TI) de bat a bat per rebre els penúltims recursos del Govern del PP contra lleis catalanes. A la setmana següent, santornem-hi: aquesta vegada a compte de la protecció dels més febles, dels més vulnerables: o sigui, potencialment, de (gairebé) tothom, amb el recurs parcial (Soraya colla, però no escanya) contra la llei del Parlament 24/2015 de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica. Res a veure, aparentment, amb el procés ni la independència; encara que en el fons, tot, si és que el procés s'entén com a eina per aspirar a una societat una mica més decent.

El recurs contra la llei d'emergència social ho té a veure tot, amb el procés; si és que el procés és una eina per aspirar a una societat una mica més decent

La vicepresidenta en funcions del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, una senyora que ha confós la política democràtica amb el reglamentisme, sosté que, en general, això de la recursionitis recurrent davant del TI no respon a raons “polítiques” (i molt menys té a veure amb la demofòbia crònica que pateix aquest Govern en relació amb la qüestió catalana, esclar), sinó merament “competencials”. Catalunya no pot legislar al marge de l'Estat per fer front a la bomba de rellotgeria dels desnonaments i tot el que comporten, perquè tots els espanyols han de ser iguals en drets i obligacions en el conjunt del territori de sobirania espanyola. Vegem-ho.

Tots els espanyols tenen el dret a ser protegits pels poders públics en els mínims vitals, ja que Espanya, segons la Constitució, es constitueix en un “Estat social i democràtic de dret”, però, oh paradoxa, els ciutadans estan obligats a acatar les lleis que dificulten o directament impedeixen l'aplicació d'aquest principi mentre no s'ordeni i legisli el contrari. I sempre que aquesta ordenació o legislació el dugui a terme el Govern i el Parlament “de tots”, no el Govern o el Parlament d'“uns quants”. 

La llei, segons Soraya: si mitja Catalunya es queda al carrer perquè no pot pagar la hipoteca, que es busqui un parc o un caixer per fer-hi nit

Els efectes potencials del desplegament de tanta racionalitat jurídica per part d'un Govern sostingut per un partit trufat de dirigents que han fet el seu sant i senya de la màxima “les lleis estan perquè alguns elegits les incompleixin” (per exemple, la que tradueix l'eslògan “Hisenda som tots”), són prou evidents. La llei, segons Soraya: si mitja Catalunya es queda al carrer perquè no pot pagar la hipoteca, que es busqui un parc o un caixer per fer-hi nit. 

Mentre que la llei “de tots” no disposi el contrari, aquesta és la sortida que es reserva a tot fill de veí com a resultat de la competent incompetència dels que els governen i els que resen perquè tornin els temps de les impagables arxihipoteques, els temps de la gran festa. O sigui, dels que aspiren a rehipotecar algun dia aquests milers i milers de pisos buits i blocs fantasma erigits vergonyosament en tot el Regne a més glòria del dret constitucional de tots (catalans i catalanes incloses) a accedir a un habitatge digne. I de la llei que garanteix l'incompliment manifest del constitucional precepte per part dels qui els van promoure i els continuen administrant.

El disbarat polític comès en aquesta ocasió és de tal magnitud que fins i tot el PP de Catalunya, que per alguna cosa és el PP de Catalunya, s'ho va veure venir i, lògicament, es va espantar. Xavier García Albiol, sense anar més lluny, ha estat alcalde de Badalona i algú a qui no li fan cap gràcia els escarnis de la PAH però sap molt bé què passa quan a la gent se la fa fora de l'habitatge que no poden pagar. Per això finalment Soraya, en un atac de magnanimitat, ha limitat el recurs contra la llei 24/2015 a cinc articles, entre ells el que obliga a entitats financeres i altres grans tenidors d'habitatges buits a destinar-los a lloguer social amb les condicions i garanties perfectament fixades en la normativa catalana ara suspesa. No així, el que es refereix a les famílies que no poden pagar el rebut de la llum.

I, tanmateix, la sortida humanitària adoptada, aquest recurs parcial de rostre humà, continua sent igualment tramposa, i, per això, lesiva per als drets “de tots”: de què li serveix a un desnonat el descompte legal al rebut de la llum si la seva destinació legal final legal és dormir al parc, al caixer de la cantonada o l'alberg municipal? Per això el legislador català va optar al seu moment per una llei integral per provar de fer front als estralls causats per la crisi en l'àmbit de l'habitatge, i no per una llei de pobres més ancorada en els pressupòsits de la societat disciplinària del segle XIX descrita per Foucault que no pas en els de la política i les lleis decents que reclama el segle XXI.

De què li serveix a un desnonat el descompte legal al rebut de la llum si la seva destinació final legal és dormir al parc, al caixer de la cantonada o l'alberg municipal?

Es tracta de la política i les lleis que si fa falta es transcendeixen i s'esquiven i fins i tot es desapliquen a si mateixes si del que es tracta és de servir veritablement als interessos de tots, sense excepció. No és qüestió d'esquerres ni de dretes sinó de mínims ètics: d'aquí el terreny compartit en la seva oposició al recurs del Govern central per polítics tan diferents com Puigdemont i les alcaldesses metropolitanes Colau, Marín, Sabater i Parlon. 

Som davant l'enèsim cop constitucional contra una llei aprovada pel Parlament de Catalunya. Però en fi, com va dir algú, tot arribarà. Sens dubte, sempre serà preferible el “desahuciado todo el mundo (i els catalans per descomptat)" que aquell “todo el mundo al suelo" d'infausta memòria en la democràcia espanyola. El diàleg fa miracles: el vaixell ja rellisca una miqueta sobre les aigües gèlides i la bombeta escalfa que crema.

(P.S: Una societat de prescindibles?

M'he resistit a titular l'article “Catalans sacri (la llei, segons Soraya)", però crec que el tema demana una reflexió afegida com a expressió d'una problemàtica que afecta totes les societats occidentals. El filòsof italià Giorgio Agamben, des d'una crítica radical a les bases de la llei i la democràcia en la modernitat, va identificar en l'homo sacer, una fosca figura del dret romà arcaic, l'estructura última i oculta de la llei i el poder sobirà a Occident. Es tractava d'un individu que, havent comès delicte, era insacrificable, d'aquí la consideració de “sagrat”, però a qui qualsevol podia matar sense cometre homicidi, amb total impunitat. L'homo sacer quedava situat jurídicament en una zona ambigua d'inclusió-exclusió, d'indiferenciació entre la llei i l'excepció com a nuda vida, un estatus equivalent al d'un conill o una planta, el que el convertia en “matable” o “prescindible”. Agamben veu en aquesta figura el nexe que vincula el poder i la gestió de la vida (biopolítica) a Occident des de l'antiguitat.

Agamben identifica l'homo sacer de la modernitat en els presoners dels camps de concentració nazis, l'espai d'excepció per antonomàsia, i per això, legal (vet aquí la terrible paradoxa) i alerta de la deriva de la política moderna cap a una zona cada vegada menys indiferenciada, més o menys subtil, en la qual la llei i l'excepció es confonen. No és difícil de veure en els refugiats, els sensepapers o els migrants que sucumbeixen a les aigües de la Mediterrània els homines sacri del segle XXI. I el risc potencial, contra el qual tot esforç eticopolític serà poc, de la societat de "prescindibles" interiors que s'anuncia en el drama quotidià dels sense sostre i els desnonats.)