Acabo de llegir amb molta curiositat La desfachatez intelectual, un llibre del politòleg madrileny Ignacio Sánchez-Cuenca que ja porta tres edicions i que, especialment a Catalunya, s’ha comentat amb un entusiasme lògic, però al meu entendre provincià. 

La recepció m’ha recordat la que va tenir aquell assaig de Germà Bel titulat Espanya capital París. Igual que l’assaig de Bel, La desfachatez intelectual és un llibre llaminer, ple d’anècdotes i dades. Tot i així, em fa l’efecte que també arriba massa tard i que està escrit des d’una superioritat moral disfressada de pensament analític que posa massa fàcil a l'autor evitar el fons del problema. 

Igual que va fer Bel, quan la idea de la independència encara feia por però l’autonomisme ja estava desgastat, Sánchez-Cuenca intenta justificar, amb pretextos científics, una idea decent i democràtica d’Espanya. A Catalunya el llibre té èxit perquè, a canvi de dir-nos unes quantes veritats més o menys superficials, ens estalvia haver de reconèixer la violència que l'Estat ha necessitat –i encara necessita– per domesticar el nostre país.

Si Bel presentava el centralisme de Madrid com una rèmora peninsular i obscurantista just en el moment que les ciutats globals començaven a créixer de manera desbocada, Sánchez-Cuenca critica els columnistes de referència del nacionalisme espanyol per desplaçar-los del statu quo, no només quan ja han estat ultrapassats pels fets, sinó sobretot quan Espanya necessita anar pensant una manera d’afrontar el Referèndum que, tard o d'hora, es farà a Catalunya.

El llibre, igual que el de Bel, està ben escrit i estructurat. A més, demostra que l’autor és intel·ligent i que sap per quina escletxa ha d’entrar a fer-se un lloc en el sistema. Segur que les primeres pàgines dispararan l’adrenalina de molts subscriptors i exsubscriptors de La Vanguardia. Dubto que cap català que senti el país mínimament pugui evitar gaudir, ni que sigui en secret, davant de la decapitació intel·lectual d'opinadors com Fernando Sabater, Félix de Azúa, Javier Cercas, Jon Juaristi, Antonio Muñoz Molina o Arturo Pérez Reverte.

Deixant de banda Arcadi Espada, que és un mestre escanyant els adversaris intel·lectuals amb les seves pròpies paraules, costaria trobar textos que desmuntin les impostures més comuns dels "grans" columnistes espanyols amb tanta eficàcia. Dit això, de seguida veus que el llibre no tocarà os. Sánchez-Cuenca és eficaç deixant en evidència la buidor dels seus col·legues, però no acaba d’entendre què està passant a Espanya. Per això no veu que aquesta “desfachatez” intel·lectual que denuncia gairebé com un defecte del caràcter o de la veterania mal portada, és l’expressió lírica i natural d'una impunitat i una violència política de base.

Una cosa que sorprèn, i que ja indica per on anirà el llibre, és que l’autor no entri a jutjar la generació de joves columnistes que riuen les gràcies a les vaques sagrades que ell critica, mentre esperen el seu torn. Sánchez-Cuenca pinta el matonisme i la baixa qualitat intel·lectual de Savater, Cercas i companyia com una rèmora del passat que ha de deixar pas a una Espanya de joves preparats. Amb algunes excepcions, aquesta vella guàrdia no em sembla més fatxenda i banalitzadora que Gistau, Bustos, i la resta d’amiguets lletraferits que aspiren a representar el nou sistema. 

Em sembla que, a Espanya, la impostura intel·lectual és estructural, perquè Espanya és una magnífica impostura i sense la brutalitat, la desconfiança i l’individualisme cínic que traspua la prosa dels seus bards, no funcionaria –especialment ara que està mal vist treure l’exèrcit. Si Sánchez-Cuenca deixa de veure Catalunya a través dels diaris i passa per Barcelona a parlar amb catalans que tinguin una memòria familiar de més de tres generacions –i que no estiguin forrats–, potser veurà quin és el punt cec del llibre. Esclar que fins i tot molts catalans que entenen el que estic dient ho trobarien una gosadia excessiva, per a un espanyol. 

A mesura que la democràcia acosta Catalunya al referèndum, a Espanya es va tornant més fàcil i barat tenir raó. Passa igual que en l'adveniment de la República. Per què deu ser?