Estelle Rosemary Ramey és una endocrinòloga nord-americana coneguda per haver-se plantat davant del cirurgià i polític Edgar Berman, que defensava que les dones no eren aptes per ocupar càrrecs públics de cert nivell perquè tenien “furiosos desequilibris hormonals”. La polèmica amb Berman la va obrir Patsy Mink, quan a la Convenció Demòcrata de 1970 va preguntar per què no hi havia dones a alts càrrecs. La resposta va ser demolidora, Bergman va fer servir aquest argument per defensar que les dones no poden manar: “Les violentes tempestes de desequilibris hormonals mensuals fan impròpies les dones per accedir a alts càrrecs”. I la cirereta de la seva explicació va ser: “S’imaginen una presidenta menopàusica prenent la decisió de Bahía Cochinos a Cuba? En igualtat de condicions, jo prefereixo que un home com John Kennedy prengui decisions en una crisi, abans que una dona de la seva mateixa edat”. Ramey no era a la convenció, però va fer una carta i la va enviar a diaris on exposava la seva perplexitat i sorpresa per saber que les hormones ovàriques eren tòxiques per a les cèl·lules cerebrals. A més, va indicar que precisament Kennedy tenia la malaltia d’Addison, amb greus desordres hormonals i implicació brusca en el caràcter, i que ningú va pensar que Kennedy fos inapropiat o incapaç de prendre decisions en aquell històric moment.

Estelle Ramey és la persona que va intuir que la igualtat arribaria quan al poder hi hagués dones amb poques llums, tal com passa amb els homes que hi ha governant

Aquesta gran dona, Ramey, que havia nascut el 23 d’agost de 1917, provenia d’una família d’immigrants jueus de Brooklyn en què el pare mor quan ella és adolescent i la mare, analfabeta, l’encoratja a estudiar, com els seus germans. Estelle Rosemary era una estudiant brillant de matemàtiques i biologia que va passar de curs més d’un cop per ser una alumna avantatjada i que va acabar doctorant-se en Fisiologia a la Universitat de Chicago, on va ser la primera dona professora. Va tenir molta paciència durant la seva carrera amb acadèmics que no la volien, i finalment va ser una universitat governada per jesuïtes, la de Georgetown, la que el 1966, en moment d'ebullició de drets, li va donar una oportunitat. Va guanyar la titularitat i va ser la primera professora del Departament de Fisiologia i Biofísica i es va quedar fins a la jubilació a les aules i laboratoris. Un dels seus descobriments va ser entendre per què les dones viuen més que els homes (entre 7 i 9 anys més) correlacionant hormones sexuals i longevitat.

Gràcies a persones com Estelle avui el feminisme és més evident. Ella és la persona que va intuir que la igualtat arribaria quan al poder hi hagués dones amb poques llums, tal com passa amb els homes que hi ha governant. Estelle no va fer servir la fe dels seus pares (jueva) per arribar a cap conclusió vital. Els seus estudis bioquímics i mèdics eren suficients, per ella. Dones com Estelle són llum i sentit comú en un món que les va bandejar (va perdre una opció a una plaça de professora universitària perquè li van dir que havia d’anar a casa a cuidar marit). Dones com Estelle són un estímul per a nenes que vulguin ser científiques. Dones com Estelle són un far en política davant d’arguments insolents que fan servir indicadors biològics per menystenir la capacitat mental de governar de dones polítiques.