El secretari polític de Podemos, Íñigo Errejón, va declarar ahir diumenge a Catalunya Ràdio que el procés sobiranista ha arribat a un punt de “bloqueig i impàs” perquè la discussió sobre els pressupostos s’està “barrejant” amb la disputa entre JxSí i la CUP sobre com interpreta cada grup el full de ruta sobiranista. Té més raó que un sant, aquest home, encara que ara estigui en hores baixes. El problema no és binari entre JxSí i la CUP, com diu ell, sinó que també afecta els dos partits de la coalició governant, perquè no tothom ha reaccionat de la mateixa manera ni amb la mateixa contundència quan ha calgut dir les coses pel seu nom. Tot just també ahir el vicepresident Junqueras es va sumar a fer pressió a la CUP, mitjançant una entrevista emesa pel 3/24, perquè compleixi el pacte d’estabilitat. I és que prorrogar els pressupostos, és parar en sec el procés.

Tot plegat té molt a veure amb els resultats electorals del 26-J a Catalunya. Si el 26-J torna a guanyar En Comú Podem i els independentistes queden relegats a posicions molt endarrerides, llavors caldrà plantejar-se on som i de quina manera s’afronta el futur. Encara no s’ha fet una anàlisi acurada del que va passar el 27-S i per això tothom va una mica despistat. Les contradiccions van començar la mateixa nit electoral del referèndum encobert. La CUP va sentenciar que no s’havia assolit l’objectiu i que calia replegar-se. Però es veu que la CUP té una naturalesa que l’empeny cap a la fal·làcia. ¿Com lliga que un mateix grup afirmi que el referèndum no es va guanyar i alhora propugni la desobediència i tota mena d’accions que només poden tenir èxit si qui les defensa té darrere una gran massa social? Si el conjunt de l’independentisme no és prou ampli, la CUP per si sola és encara més grupuscular i encongida, tot i el soroll mediàtic.

La lluita gens soterrada entre ERC i CDC per disputar-se l’electorat sobiranista desgasta més que no pas ajuda a donar una imatge d’unitat, fermesa i determinació

Però és que la coalició governant tampoc se sent còmoda en l’actual escenari. La lluita gens soterrada entre ERC i CDC per disputar-se l’electorat sobiranista desgasta més que no pas ajuda a donar una imatge d’unitat, fermesa i determinació. Els dos partits es controlen de cua d’ull sempre, encara que es faci comèdia electoral anunciant actes electorals conjunts entre els candidats a senadors. Engrunes, no cal dir, sobretot si ho posem en relació amb la gran empresa que és desconnectar Catalunya d’Espanya, afrontar econòmicament el primer any d’independència, en cas que s’assolís l’objectiu, i donar tota mena de garanties jurídiques als ciutadans del nou Estat. ERC sovint planteja la relació amb la CUP com si fossin els convergents els que haguessin de justificar què s’està fent per tirar endavant el full de ruta.

La tasca que té encomanada aquest Govern és bestial i la CUP es dedica a posar bastons a les rodes amb un ideologisme que afavoreix més el “processisme”, allò que ells diuen detestar, que no pas la ruptura. El vicepresident va reconèixer en l’entrevista d’ahir que en les reunions amb la CUP els pressupostos només ocupen una petita part del debat, que se centra, bàsicament, en el calendari del procés i el full de ruta. Segons Junqueras, el debat dels pressupostos és més una qüestió de confiança política que no pas una altra cosa. La disputa que va estar a punt de fracturar l’ANC anava del mateix. La desconfiança és la tònica d’aquest procés sobiranista. No fa pas gaire, el jutge Santi Vidal ho destacava en respondre la pregunta d’un periodista sobre si ell hauria cregut convenient establir una aliança entre ERC i CDC i reeditar JxSí: “M'hauria agradat, però com que sóc una persona que m'ho puc mirar amb perspectiva, veig que els aparells dels dos partits no estan massa predisposats a arribar a aquest acord, sobretot per una qüestió de desconfiança recíproca. Això em dol”. Encara que els aparells dels partits que no ho sàpiguen veure, aquesta manca de confiança li dol a molta gent.

La tasca que té encomanada aquest Govern és bestial i la CUP es dedica a posar bastons a les rodes amb un ideologisme que afavoreix més el “processisme” que no pas la ruptura

Les discrepàncies entre els independentistes es van resoldre fa sis mesos, quan Mas va abandonar la política i la CUP va haver de refer el grup parlamentari per donar compliment al pacte signat, el que incloïa no votar contra JxSí al costat de l’oposició unionista. Reproduir cada mig any el mateix psicodrama no tan sols desgasta els protagonistes, sinó que fa perdre un llençol als sobiranistes a cada bugada. Ningú no sap si el sobiranisme tornaria a guanyar les eleccions amb la contundència del 27-S si ara haguéssim de repetir-les, però és legítim pensar que hi ha gent que està farta de tanta misèria i miopia. Bloqueig i impàs, sí senyor, cosa que només beneficia els unionistes.