L’únic interès que veig al llibre que l’Eva Piquer ha escrit contra el Bernat Dedéu és que certifica la mort del sistema cultural que el Règim de Vichy va intentar instaurar per superar l’1 d’octubre. Fins no fa gaire, aquest sistema sorgit de les cavernes de l’article 155, encara es disfressava de gala de repartiment de premis. Si et negaves a entrar en el seu joc, passaves per un boig o per un desagraït. Des de llavors han volat moltes perruques —perruques de polítics, d’artistes, d’acadèmics seriosos, d’editors i llibreters i, més darrerament, de bones persones.
Ara no es recorda, però hi va haver un temps —quan la cultura castellana tenia més prestigi entre els catalans— en què els guardians de la moral et podien liquidar amb una carta al director o amb una simple insinuació en una conversa. Sempre vaig pensar que el personatge que Piquer va crear quan escrivia a l’Avui, l'anomenada "lectora desacomplexada", venia del clima de terror que escampaven aquestes pràctiques. Em costa entendre que l’histrionisme de Vichy impressionés a tanta gent, després d’haver viscut aquella època de rendicions tan íntimes i oblits infames.
Si el sistema cultural del Règim de Vichy tingués un mínim de consistència, Piquer no hauria trobat els mitjans per fer el ridícul d’aquesta manera
Potser canto victòria abans d’hora. Però el fet que Piquer hagi necessitat un llibre i una presentació multitudinària per demanar el cap d’un escriptor que fa anys que dona senyals de no voler problemes em sembla un símptoma inequívoc de descomposició. Si el sistema cultural del Règim de Vichy tingués un mínim de consistència, Piquer no hauria trobat els mitjans per fer el ridícul d’aquesta manera. I, sobretot, no hauria estat animada per la seva editora, la neta desencantada de Joan Sales, que cada dia em recorda més el coiot de la Warner Bros.
El llibre de Piquer, i el xou que s’ha mirat d’organitzar al voltant seu, semblen un intent desesperat de fer veure que els mitjans de comunicació públics o subvencionats no parlen sols, que encara hi ha un periodisme i una opinió pública susceptible de ser controlada —fins i tot una literatura. La realitat és que el país fa temps que s’ha desenganxat de les institucions i les seves xarxes d’interessos. La malla s’ha desfet. El trencament amb el passat és tan profund que els mecanismes psicològics de dominació ja no funcionen i ara és la buidor que ens oprimeix més que no pas Espanya.
Com diu l’Abel Cutillas, és probable que el nostre petit Règim de Vichy exigeixi cada cop més sacrificis als seus col·laboradors i fins i tot immolar-se inútilment. Els últims anys —sobretot des que el PSC governa Barcelona— hem anat veient com alguns uniformats es treien la casaca i pujaven a la muntanya disfressats de partisans. Em fa gràcia que els meus amics volubles diguin que hem de fer fora el PSC de tot arreu. No hem de fer fora ningú d’enlloc, perquè no hi ha res més perillós que omplir el buit de qualsevol cosa. N’hi ha prou de veure què li ha passat a la Piquer, que havia escrit un llibre força digne abans d’aquest —sense ser cap meravella.
En el pla polític, que és l’àmbit on la buidor que s’ha menjat Piquer pot tenir efectes més nocius, el partit més exposat serà per defecte Aliança Catalana. A mesura que la cultura de Vichy es descompongui i creixi el desconcert, la pressió perquè una alternativa ompli el buit serà cada cop més forta. El llibre de Piquer i les pallassades que hem vist els últims anys, ens haurien de prevenir de tenir pressa. Res de bo no ve mai regalat, com es pensaven alguns processistes, abans i després de l’1 d’octubre. L’acció d’avançar demana un esforç constant per mantenir la solidesa, i les fugides endavant —com es veurà també a Espanya— s’acaben pagant cares.
Preparem-nos, perquè com més aguda sigui la descomposició més fàcil serà perdre els papers.