Guadalajara és la segona ciutat més gran de Mèxic, i amb més de 5 milions d’habitants, només la supera el D.F. amb 9,5 milions. I com totes les grans metròpolis del país, pateix d’un desordre existencial que la fa altament atractiva i depressiva a la vegada. Guadalajara, la ciutat que va fer eterna una estrofa de la cançó “Me he de comer esa tuna”, escrita i interpretada per Jorge Negrete, ha institucionalitzat una violència que el cantant —va morir d’hepatitis C l’any 1953— mai va conèixer. Aquell Mèxic de machos ha deixat pas al país dels narcos i tot gira, inclús les decisions preses per les institucions elegides democràticament, al voltant dels antulls dels senyors de la droga. Expliquen que, quan Jorge Negrete va aterrar a Madrid a finals dels anys quaranta i va veure la bogeria que causava la seva arribada entre les dones, va preguntar als periodistes en to exclamatiu: ¿però qué pasa, es que aquí no hay machos? I de machos com ell en queden pocs, si no és amb una pistola amagada a l’entrecuix.
Les parets, els pals, les marquesines són plens de cartells enganxats amb la fotografia dels desapareguts i sembla, talment, que els i les tapatí@s —gentilici amb el qual es coneixen els naturals de Guadalajara— visquin havent naturalitzat unes absències que tenen un pare maltractador del qual no volen pronunciar el nom, com si dir en veu alta el nom dels amos del cartel corresponent sigui com jugar a un joc d’invocació del diable. Són normes de supervivència quasi cega, perquè el perill es troba a qualsevol cantonada. I mirant els cartells, t’adones de la joventut dels desapareguts, i si preguntes, les respostes són tímides, quasi totes dites amb un to de resignació obligada. El que poden dir, xiuxiuejant, és que els que no han sigut assassinats, ja són morts en vida. Els narcocorridos són plens d’històries per no dormir.
La vida a Guadalajara, a Mèxic en general, val tres rals, i cada vegada valdrà menys amb les fronteres dels EUA convertides en una porta d’entrada infranquejable a la terra promesa
La majoria dels desapareguts varen ser reclutats: les dones, com a víctimes de les perversions sexuals dels narcotraficants i degenerats d’alt llinatge; els homes, com a soldats d’un sol ús. Una vegada compleixen la missió encomanada, els maten perquè els consideren uns potencials testimonis d’uns crims assimilats pel sistema. I allà, convertits en una fotografia més d’un sinistre grafiti urbà, els desapareguts reviuen transformant la ciutat en un cementiri d’ànimes expatriades. Passat el temps de dol, només es plora pels morts que no han tingut un enterrament digne, i Guadalajara seria una terra xopada si no fos per unes llàgrimes eixugades per la por. La vida a Guadalajara, a Mèxic en general, val tres rals, i cada vegada valdrà menys amb les fronteres dels EUA convertides en una porta d’entrada infranquejable a la terra promesa. Molts dels desapareguts han sigut enganyats amb la prometença que una vida millor és possible en un país convertit en una partida de ruleta russa. México lindo y querido.
I per contrapartida, Guadalajara acull la FIL, la segona fira internacional del llibre més important del món rere la de Frankfurt. Jo havia conegut Guadalajara en altres circumstàncies i ara, com a escriptor, hi he aterrat per participar en diverses trobades amb companys del gremi. Un espectacle de participació popular que he gaudit amb autors del zoològic literari. Alguns amics, com l’Álvaro Colomer i el Gabi Martínez, altres coneguts i un petit grup de ni saludats, com passa en totes les professions dominades per la inseguretat i l’egocentrisme mal dissimulats. I del viatge he tornat a casa amb amistats noves com la d’Adrià Pujol, i amb la de Marta Butxaca, Sergi Belbel, Anna Manso i Victòria Szpungber, camaraderies que estimulen el sentit de la vida. La diferència entre Guadalajara i Frankfurt és que una és oberta als lectors que somien en mons explicats per altres i l’altre és un club privat destinat als propietaris de la indústria del llibre.
Però la FIL de Guadalajara no deixa de ser una ficció dins d’una realitat que donaria per milions de llibres arrelats a la ficció del mal. Dues realitats paral·leles. Una vegada tornes o surts de l’hotel, millor que ho facis en un taxi perfectament acreditat per evitar esglais i convertir-te en un mort o un desaparegut més. I, si és de nit, les precaucions es multipliquen. I com a membre d’un món privilegiat que oblidarà la realitat dels tapatíos una vegada aterri Barcelona, hom recorda les persones anònimes amb les quals s’ha creuat dins de la FIL. Molts nois i noies provinents d’escoles que passegen per l’interior de la fira amb la importància de saber que, sense ells, els autors no seríem res. I fora d’aquell recinte, tot sembla immers en una calma plaent, però el primer que trobaràs és una ciutat completament desordenada, civilitzadament caòtica i amb els cartells dels desapareguts recordant-te que Harry Potter és una amabilitat inventada al Primer Món. A uns cent metres de la FIL, comencen els barris de la gent benestant que sobreviu protegida per barreres de seguretat i vigilants armats a les portes de la muralla disposats a matar el primer intrús que pretengui usurpar la tranquil·litat del privilegi. I a cent metres de la FIL, també comencen els barris de la gent pobra que nodreix la supervivència amb l’astúcia a canvi d’uns pesos i del perill de convertir-se en una fotografia més encapçalada per un titular, desaparecid@, que mai mereixerà l’antònim, aparecid@.
A Guadalajara, s’ha de dissimular la riquesa —el cotxe, millor un utilitari—, però, contràriament, a dins dels barris privilegiats hi conviuen els inductors d’aquest cartellisme esgarrifós amb veïns que també pateixen la violència d’un entorn descontrolat. Ells, però, tenen assegurada una làpida amb nom i cognoms, a diferència dels pàries desapareguts, els que no poden dissimular la pobresa, gent que t’has creuat caminant per la FIL i que desdibuixes tan bon punt arribes a Barcelona, la ciutat on els grafitis són bastes manifestacions d’una democràcia ostentosa i esgotada.