L'article de David González d'aquest dilluns em va recordar per què després de Primàries em vaig agafar tan fort al Patreon i per què m'ha resultat tan fàcil mantenir al voltant meu un grup d'amics i col·laboradors més cosmopolites i llegits que jo. A mesura que la impaciència que va escampar el procés es vagi diluint, es veurà que Espanya no ho té tan guanyat com diuen els propagandistes de Vichy. I també es veurà una altra cosa: es veurà que el prestigi costa menys de perdre que de guanyar i que molts ganàpies del cinisme fàcil van llançar massa de pressa la tovallola.
Com explicava el meu estimat González, aquesta vegada Espanya s'ho juga tot a la residualització del català. Durant el franquisme la prohibició de la llengua estava pensada per liquidar els anhels autonomistes del país. Si la revolta militar del 36 no es va convertir en una guerra d'independència és perquè els catalans venien de més de 50 anys de lluitar per assolir un règim autonòmic. Espanya era el marc històric instintiu dels catalans perquè els castellans no s'havien apoderat encara dels darrers ressorts econòmics i simbòlics de l'imperi. I perquè Europa era una trituradora indecent de carn humana.
L'objectiu que ara tenen els atacs al català és impedir directament la independència. Fins i tot els darwinistes de Vox reconeixen que les autonomies estan massa consolidades per abolir-les. Espanya ha fet tard per imitar França; ja no pot seguir l'exemple de París, que és capaç de prohibir el cors fins i tot a l'assemblea corsa. Espanya ha fet tard per imitar França perquè Franco no se'n va sortir tant com la majoria d'antifeixistes castellans haurien volgut. El clam per l'autodeterminació va agafar per sorpresa el règim del 78 perquè se suposava que l'aliat de Hitler i Mussolini havia ferit de mort Catalunya i que Jordi Pujol ja només gestionava una reserva indígena sentimental i moribunda.
El 2017 no va perdre la nació catalana, van perdre els partits de l'Estatut de 1979 i la seva malla socioeconòmica
Si Catalunya fos una nació d'extracció ètnica, com es pensen a Madrid, la història d'Espanya hauria anat d'una altra manera o potser el català ja seria una relíquia. El fet és que la base nacional de Catalunya és més constitucionalista que no pas l'espanyola. L'austriacista Josep Plantí ja ho deia al segle XVIII: una nació no la fa l'ètnia dels seus habitants sinó l'adhesió que generen l'origen i el desenvolupament històric de les seves lleis. L'obsessió de Madrid per esborrar el nostre passat ve d'aquest fet tan senzill. Francesc Pujols ho va sintetitzar amb una frase que Salvador Dalí va immortalitzar al seu museu: "El pensament català sobreviu sempre als seus il·lusos enterradors".
Així doncs, si una guerra i quatre dècades de dictadura no van bastar per impedir que Catalunya aconseguís el seu Estatut, com s'ho ha de fer Espanya per impedir ara l'autodeterminació i, probablement, la independència? Com explicava González, que va viure de prop l'intent de repoblar el país impulsat pel franquisme, si els espanyols perden la guerra cultural ho perden tot. Per això ens envien infermeres xalades, sud-americans tocats del bolet i tota mena de figures estrafolàries que recorden aquella esbroncada de Manuel Valls als burgesos barcelonins que l'havien contractat.
Si deixem de banda Jordi Amat, que és dels pocs intel·lectuals de Vichy que treballa, els espanyols només tenen vividors a Catalunya. Només cal veure què ha passat amb Gabriel Ferrater i què passa ara amb Mercè Rodoreda. Cada cop que un llepa de Vichy intenta relacionar Rodoreda amb els nazis perquè el PSC no sembli tan franquista, qui perd el prestigi no és l'escriptora sinó el llepa. Igual que ha passat amb els polítics, els titelles de la cultura cada cop estan més desgastats. La cultura de Vichy destrueix els seus servidors, pel mateix motiu que els destrueix la política, perquè el país va per una altra banda. Perquè el 2017 no va perdre la nació catalana, van perdre els partits de l'Estatut de 1979 i la seva malla socioeconòmica.
Aquest fet costarà de veure, però anirà emergint amb la mateixa força que van emergir les consultes. Durant el procés, els partits van premiar la impaciència hedonista dels barruts que s'havien passat la vida navegant i això va fer que, d'entrada, la rendició fos igual de frívola. La pròxima vegada que el país arribi a les institucions, però, no ho farà amb els partits del procés, ni amb el seu capital humà i econòmic. Els vigilants de la unitat d'Espanya ho saben i per això miren, ni que sigui per intuïció, d'imprimir la derrota dels partits en l'idioma del país. El que no sé si han pensat és que el món institucional que va fer el procés treballava per Madrid i que, per més que bordin, tard o d'hora Espanya també pagarà la seva part de la derrota.
Mentrestant, per reforçar el cultiu de la nostra llengua indomable i mil·lenària, és important que els catalans aprenguem defensa personal, fem diners amb feines que ens agradin i tinguem com més fills millor.