La dentadura d’or

Ian Kershaw, el biògraf més famós de Hitler, acaba de treure un llibre nou que legitima Franco i el tracta com una de les grans figures del segle XX. Trobar-se Franco en un llibre sobre els constructors d'Europa que es titula Poder i personalitat sembla que ha sorprès el crític del Wall Street Journal Tunku Varadarajan. Aquest senyor, que és un liberal britànic d’ascendència hindú afeccionat al golf, creu que Franco no es mereix estar al costat de Churchill, Thatcher o Adenauer. Ni tan sols al costat de Tito, Lenin o Stalin. 

A mi la tria de Kershaw no m’ha sorprès, i menys després d’haver fullejat el seu llibre anterior The Glogal Age. Europe 1950-2017. A més tampoc no em sembla que la tria sigui del tot equivocada. Franco ha guanyat la partida als seus opositors en tot allò que comptava per ell, i em sembla que encara en guanyarà unes quantes més, fins i tot a Europa. A Londres París Barcelona ja vaig explicar que si Catalunya no era capaç de defensar l’autodeterminació, Madrid, París i Berlín acabarien articulant un eix autoritari per mirar de repartir-se el domini del continent. 

Els polonesos s’han tornat a quedar sols perquè els anglesos no poden pressionar Madrid a través de Barcelona, que s’ha tornat una ciutat residual, obedient i degradada. Per sort, Polònia ha après de la seva història i fa temps que es prepara per defensar la seva sobirania, amb l’ajut dels americans. Els ucraïnesos també han après del seu passat. Per això no es van rendir amb les primeres bufetades com haurien volgut els alemanys i com van fer els nostres polítics i, tot seguit, els nostres periodistes, empresaris i escriptors. 

Si Franco surt al top 12 de figures importants en el llibre d'Ian Kershaw és perquè els catalans van perdre la paciència, i per tal que no fos dit que no eren prou patriotes i prou antifeixistes van caure en la trampa de comprar qualsevol cosa

Ucraïna sap que, si aguanta, els morts que posi ara se’ls estalviarà després. A Catalunya preferim ser el país que pren més ansiolítics del món, amb el permís de Castella. A Catalunya preferim que ens estovin al bany maria, com es va veure a la Fira de Frankfurt o com s’ha vist en les jornades sobre Joan Fuster i Josep Pla que es van celebrar dissabte a Palafrugell. El panorama és tan fosc que Antoni Puigverd mira de seduir els espanyols reivindicant l’imperi hispànic, com els catalans de 1940 que intentaven respirar dins la dictadura de Franco en el moment més incert d’Europa. 

De moment, l’única eina democràtica que queda als catalans que van creure en l’autodeterminació és la possibilitat d’abstenir-se en el proper cicle electoral. L’abstenció no ofereix cap solució màgica ni fàcil, igual que no l’oferia declarar la guerra a França i Espanya el 1713. L’abstenció simplement és una manera de guanyar temps per mantenir el cap fora de l’aigua i salvar algunes banderes per al futur. Es tracta de no empitjorar les coses i de no perdre el temps amb problemes que ara mateix no tenen solució a la vista.

No és casualitat que els mateixos propagandistes dels partits que van fer el 9-N i les eleccions plebiscitàries —dues preses de pèl premeditades, molt més grans que l’1 d’octubre, que per ells va ser un accident— insisteixin tant que cal anar a votar. La política catalana està en mans de la generació que va viure la darrera època de la dictadura, que és la que té més interioritzat el franquisme i ha viscut més ben acostumada per les prebendes de la Transició. Val més deixar que aquesta generació acabi el seu cicle obeint els espanyols, que és l’única cosa que ha sabut fer bé. 

Els que diuen que tenen por que guanyi l’unionisme, del que tenen por, em sembla, és de perdre els avantatges que els donava la comèdia autonòmica. Només de veure com algunes de les figures que van legitimar les mentides del procés barregen el moralisme del sacerdot amb el cinisme del proxeneta ja es veu que el creixement artificial de l’unionisme no és el pitjor que pot passar-li al país. En els moments difícils necessites separar molt bé el gra de la palla, i hi ha massa patriotes col·locats en llocs importants que fa anys que no pensen i no treballen per poder articular una política. 

Si no us agrada el PSC o Vox i esteu molt desesperats sempre podeu votar ERC, que són més nostres, però, això sí, fent-vos les mínimes il·lusions possibles, per dir-ho amb la retòrica de Josep Pla que tant agradava utilitzar a la vella sociovergència. No us deixeu robar la dentadura d’or de viu en viu per la vanitat de tenir un barrut que us recordi a vosaltres, a les institucions de Vichy. Tard o d’hora, les màscares cauran i l’onada autoritària passarà. Les idees creatives surten de la necessitat de donar un sentit al buit. És per això que qui resisteix un dia més, al final guanya.

Si Franco surt al top 12 de figures importants en el llibre d'Ian Kershaw és perquè els catalans van perdre la paciència i per tal que no fos dit que no eren prou patriotes i prou antifeixistes van caure en la trampa de comprar qualsevol cosa. Precisament perquè no tot està perdut, em costa d'imaginar una opció més nihilista que votar els partits de la presa de pèl, encara que Agustí Colomines i els seus amics diguin tot el contrari.