A menys de 48 hores de l’inici oficial de la campanya del 20D, Catalunya continua amb un president de la Generalitat en funcions, Artur Mas (candidat de JxSí, 1,6 milions de vots el 27S) perquè  la CUP (330.000 vots el 27S), la força que talla el bacallà al Parlament, no té candidat però ha fet saber que acceptarà qualsevol que li proposi la força guanyadora (62 diputats contra 10) sempre que no sigui el que proposa. O sigui, el citat Mas. Ahir ho va ratificar l’altre gran actor del sagramental, el soci republicà de JxSí Oriol Junqueras: el candidat és Mas.

Ben mirat, la CUP fa un gest de magnanimitat sense precedents quan proposa a JxSí que proposi  qualsevol candidat llevat de Mas. Un gest combinat amb altres gestos de tanta coherència revolucionària com deixar JxSí en minoria al Parlament, fer-li perdre un senador, i regalar-li al PP. O de tanta solvència democràtica com fer passar per victòria el que és un clara derrota en el plebiscit intern Mas sí/ Mas no, disfressada amb quatre opcions de vot possible: 823 vots no a Mas, 574 noves eleccions, 434 sí a Mas, 139 esperar al desenllaç de les eleccions espanyoles, per bé que es podia repetir el vot tantes vegades com calgués. No és tracta de democràcia de les emocions, les quals en tot cas formen part de la racionalitat, com va demostrar Antonio Damasio i va intuir Baruch Spinoza. El que assistim és a l'emergència de la democràcia de bufet o barra lliure (versió cupaire).

També els ciutadans de Conca o de Santander participaran al plebiscit Mas sí-Mas no. Gràcies a la CUP, i pel mateix preu, tota Espanya dirà la seva sobre qui ha d'investir president el Parlament de Catalunya
Ahir, per reblar el clau –i la cabota- la CUP va posar data per al final (se suposa) del suplici: el 27 de desembre, en magna assemblea general, aquesta sí, decisòria, decidiran. Davant l’últimàtum, Mas es deu sentir com aquells cristians a l’arena del Coliseu, esperant que el Cèsar alci o abaixi el polze. Fins aleshores, assegura la CUP, continuarà negociant, en un nou gest de magnanimitat. Ergo encara som a temps, a temps perquè JxSí s’empassi el seu candidat –premissa única de la negociació- i en proposi un de nou.

L’endemà de Sant Esteve farà una setmana que els espanyols i les espanyoles hauran decidit si Mariano Rajoy o Pedro Sánchez o Albert Rivera o Pablo Iglesias. La CUP no es presenta a las Elecciones a Cortes Generales (del Reino) –i hi té tot el dret, faltaria més-, però condiciona el futur polític immediat de Catalunya al que passi en aquests comicis. Així que també els ciutadans de Conca o de Santander participaran al plebiscit Mas sí-Mas no. Gràcies a la CUP, tota Espanya dirà la seva sobre qui ha d'investir president el Parlament de Catalunya.

El lector s'haurà adonat que el wait and see davant el 20D va ser l’opció amb menys suport a l’assemblea de la CUP a Manresa: 139 vots. La democràcia de barra lliure -o de bufet- (versió cupaire), ja ho té, això: els últims seran els primers i els camins de la lògica-CUP són tan inescrutables com els designis de l’Altíssim o la lògica fuzzy.