La cadena d’esdeveniments dels darrers dies, vista amb una mica de perspectiva, sembla perfectament coreografiada per un equip d’hàbils guionistes i politòlegs. Resulta que un bon dia Ada Colau participa, després de molt temps de no fer-ho, en una concentració contra un desnonament al barri de Gràcia. Uns dies més tard, la ja famosa Maricarmen és desnonada i converteix el fet, juntament amb la seva advocada i el Sindicato de Inquilinas de Madrid, en un acte polític, de propaganda pel fet. Just després, el govern espanyol activa a correcuita dos decrets mentre les places d’algunes ciutats de l’Estat acullen acampades per part de les organitzacions de llogaters. Com a cirereta del pastís, Ada Colau anuncia que ella també ha hagut de marxar de casa perquè no podia pagar el lloguer. I, de sobte, tota la pressió política i mediàtica es concentra en Junts perquè aprovi els dos decrets, essent un partit que només té set diputats, que no forma part de la majoria parlamentària del govern espanyol i al qual ni tan sols es fa arribar el document aprovat al Consell de Ministres (entre altres raons perquè, inexplicablement, els decrets es van acabar de redactar després de ser validats pel mateix consell). Vista la correlació sencera de fets, és evident que és una maniobra electoralista per part del bloc Sumar/Comuns, amb la concurrència més o menys entusiasta del PSOE.
Més enllà de les formes, que són importants en política, els dos decrets no resoldran el problema de fons. Ho sap tothom; també els seus impulsors. Només n'ataquen, i encara malament, algunes de les conseqüències, sense entrar en cap cas en les causes de la tragèdia habitacional. És certament possible que els desnonaments baixin i és possible que alguns llogaters allarguin els contractes. De fet, volen això per anar a les eleccions amb alguna bona notícia per al seu electorat. Tanmateix, la pregunta vàlida és la següent: aquests dos decrets incentivaran els propietaris —grans o petits— a treure més pisos al mercat de lloguer o, per contra, els retiraran del mercat? Llegits els dos decrets, algú creu que un propietari té més incentius per posar un pis a lloguer quan estiguin en vigor? Segurament és a l'inrevés; s’incrementa la inseguretat jurídica i es criminalitza encara més el dret a la propietat. Tenint en compte que el preu dels pisos està disparat, intueixo que molts propietaris preferiran vendre els seus pisos i no assumir cap risc. Pitjor encara: els que vulguin posar el pis a llogar, com que rebran centenars de peticions, podran escollir el millor perfil possible i, de manera tan injusta com comprensible, evitaran llogar el pis a ningú que pugui esdevenir, en algun moment, vulnerable. Per tant, els dos decrets tenen un gran perjudicat: les persones amb pocs recursos que volen llogar un pis.
Llegits els dos decrets, algú creu que un propietari té més incentius per posar un pis a lloguer quan estiguin en vigor? Segurament és a l'inrevés; s’incrementa la inseguretat jurídica i es criminalitza encara més el dret a la propietat
Els decrets, a més, van en la línia habitual de totes les polítiques habitacionals dels darrers temps: derivar a l’àmbit privat la responsabilitat de l’Administració. L’habitatge és un dret reconegut, és clar, però enlloc diu que l’hagi de proveir el propietari privat. L’ha de proveir l’Administració, de la mateixa manera que correspon a l’Administració buscar una alternativa habitacional en el cas que una família no pugui pagar el lloguer. O, com deia l’altre dia Carme Trilla, potser es podria concertar el lloguer. El que no és admissible és que la fallida del sistema l’hagi d’assumir la ciutadania. La situació gravíssima de l’habitatge a Catalunya i a Espanya ha estat provocada per una tempesta perfecta d’elements diversos. Alguns ja s’han explicat repetidament: la nul·la construcció d’habitatge públic durant molts anys, l’escassedat d’oferta, la inseguretat jurídica que pateixen els propietaris, els preus desorbitats de la venda i del lloguer, el frau del lloguer de temporada en algunes zones del país i una política impositiva que esdevé una barrera insalvable per a molts joves i famílies, entre d’altres. Hi ha altres causes menys publicitades perquè són políticament incorrectes, com per exemple l’allau migratòria provocada pel govern del PSOE (i el consegüent reagrupament familiar) que desajusta encara més la demanda amb relació a l’oferta.
Però tot aquest desgavell només té un responsable: el govern del PSOE que lidera Pedro Sánchez. Sigui per convicció o per la pressió dels seus socis, n’és el responsable. Aquest partit ha governat Espanya els darrers vuit anys, ha governat o cogovernat Barcelona els darrers anys i governa en solitari la Generalitat de Catalunya. És molt fàcil culpar els fons voltor i els especuladors sense ànima, però alguna responsabilitat deu tenir qui governa i elabora les lleis des de fa tants anys. La propaganda té molta força, és cert, però la realitat encara és més forta. Per això és un parany carregar tota la responsabilitat sobre Junts, en el cas que els decrets no s’aprovin. En política, com tot en la vida, la responsabilitat més alta correspon a qui és més gran i més fort; per tant, si els decrets no tiren endavant, serà culpa del govern del PSOE, que haurà estat incapaç d’afrontar aquesta crisi amb temps i diàleg. A banda, on està escrit que aquesta sigui la darrera oportunitat d’afrontar el tema? Després de vuit anys de deixadesa política i decisions errònies, potser és hora que seguin tots plegats i busquin solucions des del realisme i no des del dogmatisme.