Vivim en uns llimbs jurídics, perquè en més de quaranta anys no hem estat capaços d’aprovar una llei electoral pròpia de Catalunya, i això fa que funcionem amb unes normes pel que fa a l’elecció de la representació política al Parlament de Catalunya, i a l’exercici de les funcions derivades, que probablement ja es corresponen poc amb els temps presents. Continuem amb el vot presencial, o amb un carregós procés per al vot postal i un ignominiós Via Crucis pel que fa al vot dels catalans residents a l’estranger, en l’època de les tecnologies i de la intel·ligència artificial. Potser podríem avançar en el tema del vot electrònic, sempre que totes les mesures de seguretat s’hagin comprovat com a certes i sense escletxes.
Tenim, ara com ara, una llei electoral que va ser pensada per reforçar el paper dels partits polítics, que eren certament unes estructures febles a finals de la dècada dels 70 i començaments de la dècada dels 80 del segle passat. Això va implicar decantar-se per l’establiment de llistes tancades, on l’elector ha d’acceptar la totalitat dels noms, sense cap possibilitat d’incidència, perquè qualsevol acció en aquest sentit condemna la papereta dipositada a ser considerada vot nul. Aquestes llistes tancades, que impossibiliten cap mena de tria per part de l’elector, coexisteixen amb la ficció jurídica que l’escó pertany al diputat o diputada que ha tingut la sort o ha fet el possible per a formar part d’una llista. Dic la sort, encara que formalment s’hagin instaurat sistemes de primàries, perquè aquells que estan interessats per l’acció política saben quin és el poder dels aparells dels partits i el pa que s’hi dona, malgrat totes les excepcions que certament algú pugui al·legar.
Voldria destacar que portem més de quaranta anys d’absència de llei electoral pròpia
Llavors ens trobem amb la xocant situació que un elector ha estat impel·lit a votar una determinada llista, completa i impol·luta, d’acord amb les seves idees o com a mal menor, vista la resta de candidatures, però que si un membre de la llista decideix abandonar la disciplina del grup parlamentari al qual s’havia adscrit voluntàriament, per les raons que sigui, aquell diputat o diputada continuarà representant (suposadament) la voluntat dels seus electors, encara que els qui el o la van votar considerin que ja no els representa, per les accions o vots parlamentaris que exerceix, tant sigui per acció com per omissió.
A la vida, en general, sempre m’ha semblat complicat viure en el terreny de les ficcions, però en el camp de l’acció política encara em sembla més perillós. Amb l’actual sistema electoral, si hom no està d’acord amb els postulats i accions d’aquella força política que l’ha acollit en les seves llistes, em sembla que faria bé de reflexionar i honestament deixar l’escó a algú que sigui capaç de defensar-les. Perquè sempre he cregut que el que circula per una autopista en sentit contrari, no acostuma a tenir la raó, per molt que ell ho cregui. I perquè poder felicitar-se d’observar principis d’actuació ètica seria reconfortant.
De tota manera, aquest no és el problema principal. Em sembla, en aquest sentit, que caldria avançar cap a un sistema d’elecció nominal per circumscripció electoral i a dues voltes. Cal que tothom pugui conèixer el nom del diputat o diputada que el representa, i que aquest o aquesta sigui triat per majoria absoluta o prou qualificada dels seus electors.
També em sembla que vista l’estructura territorial i la composició demogràfica que es dona a Catalunya, caldria avançar cap a un doble sistema de representació. Una urna per a l’escrutini de circumscripció electoral uninominal, basat en la divisió comarcal i en la representació dels districtes de la ciutat de Barcelona, i una altra basada en una circumscripció nacional única, amb llistes dels diferents partits i escrutini proporcional. Em sembla que aquest sistema mixt afavoriria uns governs més forts i representatius i faria que la gran majoria dels ciutadans se sentissin millor representats.
Però no és la proposta d’un sistema electoral allò que m’interessa destacar avui. El que voldria destacar és que portem més de quaranta anys d’absència de llei electoral pròpia i que és un tema del qual no en sento parlar gaire, ni arriben gaires propostes, encara que hi hagi alguna flamarada intermitentment. És un tema complex, que necessita una certa grandesa i abstracció. Grandesa i abstracció són principis difícils de conjugar en la perspectiva d’una propera contesa electoral. I atès que n’hi ha sovint...