Entre la Nueva Planta de la Real Audiencia y el Principado de Cataluña, decret firmat per Felip V que va entrar en vigor un dia com ahir, 16 de gener, però de 1716, i el també Reial Decret de cessament d'Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya firmat dilluns per Felip VI, en el qual el Cap de l'Estat obvia agrair-li els "serveis prestats", 300 anys d'"història compartida" ens contemplen. Però es tracta d'una molt mala història. Molt dolenta. I l'avui no és mai com l'ahir, però sospitosament se li assembla.

Entre l'aniquilació per "dret de conquesta" de l'antic Estat català després de la Guerra de Successió i el menyspreu reial en l'adéu al president Artur Mas i l'arribada del seu successor, Carles Puigdemont, en el context de la crisi política i institucional per l'anomenat "desafiament sobiranista" català, hi ha una mica més que paral·lelismes. Gairebé es podria parlar d'"aires de família" en ambdues situacions. Els temps sempre estan canviant –i no sempre per bé–, i precisament per això (a tota força s'oposa sempre un principi de resistència), alguns, malgrat ser conscients de la irreversibilitat de les lleis de la física, s'entesten que tot continuï igual.

Entre l'aniquilació per 'dret de conquesta' de l'antic Estat català després del 1714 i el menyspreu reial en l'adéu al president Mas i l'arribada de Puigdemont hi ha un 'aire de família'.
He escrit abans "antic Estat català" i ho repeteixo, sense que això signifiqui que els "estats" de l'Europa del XVII o el XVIII siguin equivalents als del XIX-XX (Estats-nació) o els del XXI (Estats postnacionals, encara que molts continuen sense assabentar-se'n). El que sí que està meridianament clar és el que va perdre l'Estat català el 1714. El cínic "compromís" de Felipe V a Utrecht amb la reina Anna d'Anglaterra de respectar els drets dels catalans després de la derrota, equiparant-los en tot als "seus més estimats súbdits", els castellans, es va concretar en la imposició d'un nou sistema polític, administratiu i fiscal en un context repressiu que diversos historiadors (Sanpere, Albareda, Lluch) han qualificat de "terrorisme militar".

El duc de Berwick, després d'entrar a Barcelona l'11 de setembre, va crear la Junta Superior de Justícia i Govern del Principat de Catalunya, i el dia 15, va extingir el Consell de Cent i al matí següent la Diputació del General o Generalitat i les Corts; va abolir la figura del virrei, el governador, el Consell d'Aragó (òrgan de coordinació entre aquesta Corona i el monarca), la Reial Audiència i els veguers; la representació estamental va ser reemplaçada als municipis per aristòcrates afectes i es va iniciar una etapa de persecució sense treva d'austriacistes –partidaris de l'arxiduc i després emperador Carles–. Fins i tot a alguns destacats felipistes o "botiflers" se'ls va impedir l'accés a nous càrrecs només pel fet de ser catalans, valencians o aragonesos. Així, el secretari de Justícia Manuel Vadillo y Velasco es referia el 1715 "a la mala calidad de la nación catalana" i aconsellava a l'intendent Rodrigo Caballero que "pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio país, aún a los que han sido buenos".

800px-Nova_planta_Catalunya_1-Nova_planta_Catalunya_1

Aquest règim d'ocupació militar va ser institucionalitzat per "dret de conquesta" amb els decrets de Nova Planta (1714-16), que van donar pas a la nova estructura de governació dels súbdits catalans. Al cim del sistema es va situar el Capità General, com a màxima autoritat militar i política, i judicial, en tant que president nat de la nova Reial Audiència. Vegueries i sotsvegueries van ser substituïdes per 12 coregiments (el sistema d'organització municipal propi de Castella) presidits per un militar, el corregidor i els tinents de corregidor o alcaldes majors. De l'economia es va ocupar la Superintendencia, després de l'abolició de l'antiga Tresoreria Reial i d'altres organismes, i el Real Catastro, que va llastar l'acusada arrencada econòmica del país i en va drenar els recursos en un clar exercici d'exacció i depredació fiscal a mà armada documentat en l'època pels mateixos que el patien directament, com va testimoniar al seu dietari Francesc Gelat, un pagès de Santa Susanna (Maresme) el 1717.

decret

300 anys després, el cap de l'Estat espanyol social i democràtic de dret, segons la seva Constitució, i de la seva monarquia parlamentària, és a dir, del contrari de l'autocràcia absolutista regida pel seu reial avantpassat i fundador de la dinastia regnant, ha trencat la tradició protocol·lària de firmar el cessament d'un president autonòmic, Artur Mas, suprimint l'agraïment als "serveis prestats". Hagi estat per imperatiu de Sa Majestat o de l'actual Govern d'Espanya en funcions, la situació encara sorprèn més si s'atén el fet que aquest tractament no es va regatejar en el seu moment ni al molt independentista lehendakari Juan José Ibarretxe ni tampoc a l'imputat Francisco Camps.

Potser Mas no es mereix el premi d'"espanyol de l'any" però va ser elegit per un parlament votat per ciutadans i ciutadanes que, independentistes o no, paguen amb els seus impostos la quota part del pressupost de la Reial Casa
El menyspreu al president sortint, la reial plantada de Felip VI, va ser el corol·lari de la negativa a rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè li comuniqués l'elecció del nou president de la Generalitat i màxima autoritat de l'Estat espanyol a Catalunya, Carles Puigdemont. I pot ser que Mas no es mereixi el premi d'"espanyol de l'any" però convindria recordar a Sa Majestat que, com el seu successor, va ser elegit per un parlament votat per ciutadans i ciutadanes, que, independentistes o no, continuen pagant amb els seus impostos, entre moltes altres coses, la quota part del sosteniment pressupostari de la seva Reial Casa. Aires de família. Massa aires.

On queda aquella apel·lació del rei al "diàleg, la concertació i el compromís" del seu discurs nadalenc? Realment hi ha "història comuna" o "orgull" a compartir? Quin tipus de Nova Planta, en fi, se li proposa al monarca per encarrilar l'anomenat "desafiament sobiranista" català? Caldrà recordar que aquest "desafiament" va prendre cos amb el cop del Constitucional contra un Estatut, el del 2006, aprovat per les Corts i, com a llei orgànica, sancionat pel seu pare, Joan Carles I, com a anterior cap de l'Estat, i refrendat pel poble català? Qui ha contravingut aquí què? Els fets, una altra vegada, ens parlen més aviat d'un mal rotllo sideral, d'una pèssima conllevancia, arran de la qual no resulta gens estrany que molts catalans (i potser fins i tot molts espanyols) vulguin girar full com abans millor.