El cicle de mobilització independentista a Catalunya que va començar amb la consulta d'Arenys de Munt (el Maresme) del 13 de setembre del 2009 va arribar a la seva fi amb la no-Diada de l'11 de setembre de l'any innominable. Paradoxes de la història, allà on hi va haver avingudes i places a vessar de gent, el maleït virus hol va buidar tot, en totes les latituds. També aquí. Van desaparèixer els cossos —els mateixos que, ara, com zombis rancs, van tornant a fer-se presents al paisatge quotidià— i, amb ells, la reivindicació al carrer. És clar que els símptomes de reflux, de cansament i pèrdua de capacitat aglutinant ja hi eren: la repressió de l'independentisme, contra els seus líders i contra la seva base civil exercida pels aparells de l'Estat, de manera més crua —presó, exili dels dirigents— o més subtil, ja havia començat a fer el seu efecte, així com la creixent divisió estratègica i les batalles partidistes. Però la pandèmia, aquest inesperat aliat dels immobilistes i els reaccionaris davant del "desafiament independentista" va ser, a la fi, el que va acabar dispersant més les forces del moviment, que eren moltes.

Fa 12 anys, a la riera d'Arenys es va preguntar als veïns del municipi a partir de 16 anys d'edat si estaven d'acord que "Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea." Era president de la Generalitat José Montilla, al capdavant del segon tripartit PSC-ERC-ICV, i va ser l'any abans del cop del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Ja al voltant de la consulta d'Arenys es van visualitzar algunes tendències que després acompanyarien les grans fites del procés, les gegantines mobilitzacions populars de les Diades, a partir del 2012, la consulta del 9-N del 2014 i el referèndum de l'1 d'octubre del 2017: des de la participació massiva, sense parió ni tan sols en l'etapa de la transició i la preautonomia, a la repressió pura i dura, encapçalada per sectors ultres en convergència amb els partits unionistes i els aparells de l'Estat. Val la pena recordar que va ser a iniciativa de Ciutadans i previ recurs de l'Advocacia de l'Estat que el jutge va anul·lar l'acord del ple municipal d'Arenys de Munt que donava suport a la consulta. Curiosament, l'advocat de l'Estat era, en concret, Jorge Buxadé, que havia estat candidat de Falange als anys noranta i avui és eurodiputat de Vox i vicepresident de l'executiva espanyola del partit de Santiago Abascal.

Una altra dada per a la història és que, a més de la comissió organitzadora, en la qual, entre d'altres, hi era l'alcalde, l'independent Carles Móra i Tuxans, hi va haver una mena de junta electoral, denominada comissió avaluadora, al capdavant de la qual estava el llavors membre d'Unió i avui líder de Demòcrates, Toni Castellà, i de la que també formaven part, entre d'altres, el diputat d'ERC al Congrés Joan Tardà i el futur líder del partit, vicepresident del Govern i conseller d'Economia i pres polític el 2017 Oriol Junqueras. La consulta tenia el suport, a més dels independents d'AM2000, d'ERC, CiU, la CUP, ICV i membres del PSC a títol individual. El mateix que —dono fe— de moltes persones no independentistes que van ser allà per acompanyar aquell acte de democràcia participativa, sí, directa, i, sobretot, pacífica i cívica. A la riera d'Arenys, com deia, es van dibuixar molts escenaris del que va venir després.

L'estat espanyol potser no ha guanyat la guerra però s'ha imposat en la primera gran batalla. I actua en conseqüència. Amb tot, la base civil de l'independentisme hi continua sent, expectant. És bastant més sòlida, i fins i tot molt més àmplia que ho era el 2009, quan la històrica —sí, històrica— consulta d'Arenys

El cicle de mobilització independentista que va començar amb la consulta d'Arenys ha arribat a la seva fi. El que no vol dir que l'independentisme també hagi desaparegut com va desaparèixer la gent dels carrers i les places en el dia a dia per culpa del maleït virus. La base civil de l'independentisme, quin dubte hi ha, està avui més fatigada i cansada que mai; possiblement, també molt desorientada. El president Pere Aragonès, que és de Pineda de Mar, una població molt propera a Arenys de Munt, i coneix perfectament què va significar la consulta d'Arenys, està ara al capdavant del Govern, i ho sap. El moment és estrany, difús. El govern de Pedro Sánchez ha arraconat Catalunya a la seva agenda i pretén anestesiar l'independentisme amb els indults parcials als presos polítics, l'oblit o la ridiculització de Puigdemont i l'exili, l'aixecament dels peatges de les autopistes —aprofitant la fi automàtica de la concessió de manera oportunista— i la conversió de la taula de diàleg, a la qual ni tan sols compromet la seva presència, en un fòrum autonòmic més. Una pastanaga sense cap substància política de fons, l'anomenada "agenda del retrobament", per distreure l'establishment local amb el clàssic recurs a la pluja de milions en forma d'etèries "inversions de finançament" —ha dit Pedro Sánchez aquest diumenge en una entrevista a El País— sempre ajornables.

L'estat espanyol potser no ha guanyat la guerra però s'ha imposat en la primera gran batalla del segle davant el catalanisme, avui, majoritàriament independentista i/o sobiranista. I, certament, actua en conseqüència. Amb tot, la base civil de l'independentisme, sobre la que pivota l'actual majoria parlamentària i de Govern, hi continua sent, expectant. És bastant més sòlida i molt més àmplia que ho era el 2009, quan la històrica —sí, històrica— consulta d'Arenys. Aquest és el canvi profund, polític, i sociològic, que s'ha produït des d'aleshores. Pot ser que l'independentisme català hagi perdut la primera gran batalla però no la guerra. I pot ser que més aviat que tard torni a desbordar les avingudes i les places com aquell dia va desbordar la riera d'Arenys amb els vots a la mà.