La setmana del 40 aniversari del "Ja soc aquí" de Josep Tarradellas, i, ara, com llavors, prèvia reial sanció, el president del Govern espanyol Mariano Rajoy s'ha posat a l'altura de Primo de Rivera amb la Mancomunitat o de la República de la CEDA amb la Generalitat de Companys i, en resposta a la proclamació formal de la República catalana, ha ordenat el cessament del Govern Puigdemont en ple, president, vicepresident, consellers i desenes d'alts càrrecs, inclòs el cap dels Mossos. Un cop més es compleix la llei inexorable segons la qual, Espanya, quan el plet català la supera, només sap respondre-hi d'una manera: a cops. Primer, negant cap mena de base o deformant les demandes catalanes i fins i tot apartant-ne els promotors de la ciutadania -quedará per a la història l'exclusió de 2 milions de catalans en el discurs del rei Felip VI en què va avalar les mesures per "restablir l'ordre constitucional" a Catalunya-; després, davant la impossibilitat d'invisibilitzar-los, a garrotades, i, més tard, (re)conquerint la plaça mitjançant el desallotjament dels administradors rebels. El Regne d'Espanya ja no té colònies, però tant li fa. No cal mirar enrere: en la relació Catalunya-Espanya el passat continua sent un humiliant present continu.
Però en el desplegament ad hoc del 155, Rajoy també va fer alguna cosa més per sufocar la República Catalana. Mentre el fiscal Maza afinava -marca de la casa- la querella que pot costar 30 anys de presó a Puigdemont, el president cessat per qui no pot triar-lo-, als membres del seu govern, a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i a una part dels membres de la Mesa, la que no té por de la democràcia, Rajoy va dissoldre la Cambra catalana i va convocar eleccions "autonòmiques" per d'aquí a 53 dies, el 21 de desembre. Llavors, "tots podran votar". Això deien ahir a la nit, amb profunda satisfacció, al final d'un reportatge titulat "El factor 155", una de les peces -l'altra se centrava en la "propaganda secessionista" amb la intervenció de tres catedràtics en comunicació més aviat espantats i la tercera es capbussava en les arrels catalanes del municipi d'Isla Cristina, a Huelva- amb què emblemàtic Informe Semanal de TVE va pretendre explicar el que succeeix a Catalunya. Naturalment, aquest "tots podran votar" pretenia posar en valor el caràcter "legal" i "democràtic" de les eleccions convocades per Rajoy exercint de president okupa de la Generalitat davant del referèndum "il·legal" i "colpista" convocat pel legal i legítim president independentista. Resulta curiós que la cadena pública espanyola encara pretengui seguir ocultant que van ser les porres dels antiavalots de Zoido i no els organitzadors les que van tractar d'impedir que "tots" els catalans, és a dir, els del sí i els del no, poguessin votar al referèndum de l'1 d'octubre. Potser, perquè, com és de sobres conegut, tampoc ho van aconseguir. I per aquí continua plorant la criatura. La criatura és aquesta Espanya del PP que, pel que sembla, estima molt els catalans però els vol lligats de peus i mans; o aquesta altra Espanya del 155 amb vaselina que proposa Pedro Sánchez mentre Albert Rivera ja diu que Inés Arrimadas serà presidenta i Pablo Iglesias s'indigna perquè aquí els únics que de moment han proclamat la República són Puigdemont i Junqueras.
Pablo Iglesias s'indigna perquè aquí els únics que de moment han proclamat la República són Puigdemont i Junqueras
L'independentisme va guanyar la consulta del 9-N del 2014, va guanyar el referèndum de l'1 d'octubre del 2017, i va aconseguir proclamar la República catalana el divendres passat. Tot això no havia de passar en cap cas, va repetir Rajoy fins a cansar-se, i, no obstant, va succeir. Per contra, la imatge que es pretén construir des de l'estatus quo és que el procés s'ha acabat. El cop "constitucional" a les institucions "rebels" catalanes, que per motius obvis no poden imposar per la força el control del territori, ni han obtingut el reconeixement internacional, ni disposen d'un sistema financer -no només fiscal- propi per tranquil·litzar la gent més intranquil·la, es pot confondre fàcilment amb una victòria de Rajoy que val per totes les derrotes davant l'independentisme. Però, i encara que no ho sembli, continua havent partit.
Dijous, quan va transcendir el sorprenent cop de porta de Rajoy a l'oferta de Puigdemont per convocar eleccions, vaig piular que el president espanyol preferia esclafar l'autonomia que aturar la independència. L'evolució dels esdeveniments en les últimes hores, malgrat la confusió, crec que ho confirma. Puigdemont, contra tot pronòstic, i amb la unitat del Govern i de l'independentisme (ERC, CUP) i la del seu propi partit, el PDeCAT, saltant pels aires, va oferir al govern del PP la convocatòria d'eleccions sense "DUI". Amb la seva sorprenent negativa -per molt que el PP l'atribueixi hipòcritament a la petició d'alliberament dels Jordis i la immunitat per Puigdemont- Rajoy, llançat ja al 155, optava per esclafar l'autonomia, mitjançant la intervenció, en comptes d'aturar la independència, permetent al president català que convoqués les properes eleccions respectant les seves competències i mantingués congelada la "DUI". Vaig escriure aquí diumenge passat que Puigdemont fins i tot tenia marge per declarar / proclamar la República, donant així compliment al mandat de l'1-0, i convocar eleccions immediatament abans de ser cessat ( "constituents" per a l'independentisme i "autonòmiques" per als altres). Aquesta opció va ser desestimada dimarts a través de la premsa de Madrid sota els titulars que advertien que no n'hi hauria prou amb què el president cridés a les urnes.
Per descomptat, aquesta convocatòria entre la DI i el 155 podria haver estat també anul·lada per l'Estat. En canvi, les eleccions al Parlament que acaba de convocar el president espanyol difícilment podran ser-ho. La gran paradoxa que deixa la intervenció de l'autogovern català per la via del 155, l'intent d'aturar la independència mitjançant l'asfíxia de l'autonomia, és aquesta. Ara és Rajoy qui, sense proposar-s'ho (o sí), ha convocat els catalans a un referèndum el 21-D. Així, el que avui aparenta ser la "solució final" a l'anomenat desafiament independentista català podria ser només un punt i seguit. Per no dir una cosa molt pitjor per a l'estratègia del govern espanyol.
Ara és Rajoy qui, sense proposar-s'ho (o sí), ha convocat els catalans a un referèndum el 21-D
A les eleccions del 21-D, la campanya ja ha començat en les pitjors condicions per a l'independentisme, "tots" els catalans podran decidir si validen el nou ordre espanyol, és a dir l'autonomia vigilada de Rajoy, Sánchez i Rivera, o ratifiquen la proscrita i no obstant això legítima República proclamada pel Parlament i que Puigdemont, tossudament alçat, s'entesta a mantenir des d'una mena d'exili interior a Girona, mentre que alguns dels seus consellers, com és el cas de Josep Rull, adverteixen que dilluns aniran al seu despatx com solen fer. Nou ordre autonòmic espanyol o República catalana (en construcció), això és el que votaran els catalans quan triïn de nou als 135 diputats de la Cambra en unes eleccions amb totes les "garanties democràtiques". I serà així encara que l'independentisme decideixi boicotejar-les o, fins i tot, si és il·legalitzat.
Però l'independentisme haurà de decidir si participa al referèndum de Rajoy o deixa el camp lliure perquè Inés Arrimadas -amb permís de Soraya, l'altra "presidenta" de la Generalitat intervinguda- es converteixi en el Patxi López de la "aliança constitucionalista" catalana. L'independentisme, que no té cap problema amb les urnes, haurà de decidir si aprofita el marge que encara disposa per recuperar el control de les institucions d'autogovern, o evitar que l'unionisme se'n ensenyoreixi, i (re)validar el seu projecte, per a (re) legitimar la proclamada República. Això o, a mitjà o llarg termini, optar per la desobediència i la ruptura total sense reparar en cap cost, cosa que, sens dubte, qüestionaria el seu caràcter de moviment central i transversal, la seva força veritable, el seu capital més important. La potència transformadora que ha obligat l'Estat espanyol a plantar-hi cara de nou amb les seves pitjors armes. L'independentisme pot passar-se 55 dies consolant-se amb proclamar que cap país pot convocar eleccions d'un altre, etc, el que sens dubte tranquil·litzarà consciències i aixecarà grans ovacions, o intentar guanyar-les com ha fet sempre i si pot ser més unit que mai.
Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Aquesta era la tríada de l'històric lema del catalanisme el 1977 que va portar al restabliment de l'autogovern abolit per Francisco Franco el 1939, el referent immediatament anterior del 155 de Rajoy. Llibertat, Amnistia i República catalana: aquesta podria ser la versió del 2017. Després del que ha passat, quan s'ha constatat fins a quin punt persisteix la por a la llibertat en la majoria de la classe dirigent espanyola davant la qüestió catalana; quan, a conseqüència d'això, torna a haver-hi a Espanya persones pacífiques empresonades per decisió política i quan el rei dels espanyols ha consentit deixar de ser-ho per a la meitat de la ciutadania catalana, quin demòcrata català -o espanyol, o europeu- no subscriuria aquest programa davant les urnes?