Una de les fantasies més fascinants del tercerviisme, o, per dir-ho de manera erudita, d’aquella mediocritas aurea o preuada moderació horaciana que tanta nostàlgia desperta en determinats àmbits del complex escenari on som, és el retorn de Convergència. Sí: ho heu llegit bé: de Con-ver-gèn-ci-a. Con, conver, conver-gen-cen-ci-á...!

Fa unes setmanes m’ho comentava un històric, un veterà activista partícip de mil batalles de l’espai central del catalanisme, CiU-ERC-PSUC-PSC, i, per això, sospitós de tot i de res: “Hi ha molta gent de Convergència que se sent òrfena”. Al·ludia a la gent de la CDC “d’ordre”, per oposició als postconvergents o puigdemontistes; als partidaris de la frenada, i fins i tot la baixada del burro, versus els que continuarien cavalcant al caire del precipici. L’anàlisi del meu interlocutor ha esdevingut profecia i s’ha traduït aquest diumenge a La Vanguardia en una interessant conversa entre Marta Pascal i el periodista Enric Juliana. L’excoordinadora general del PDeCAt defenestrada per Puigdemont, hi reprodueix gairebé fil per randa l’expressió del meu interlocutor: “Molta gent se sent òrfena i crec que els hem d’atendre”.

Pascal hi diu moltes altres coses, esclar. Em quedo amb tres idees: la primera, que Miquel Roca, el prestigiós advocat, pare de la Constitució i antic número dos del partit de Jordi Pujol, estava informat de l’operació perquè prosperés la moció de censura que amb el suport del PDeCAT i malgrat les reticències de Puigdemont va portar Pedro Sànchez a la Moncloa; la segona, que caldrà preguntar-ho a Artur Mas, si vol tornar (a principis de l’any que ve s’haurà acabat la inhabilitació pel 9-N); i, la tercera, que la creació d’una nova formació política per competir en les properes eleccions al Parlament és una opció sobre la taula.

La hiperventilació no és patrimoni de l'independentisme a l'ús. Malgrat els errors estratègics que l'exsenadora denuncia i que molta gent pot compartir, el cert és que qualsevol dirigent crític o no crític del PDeCAT sap que el seu millor cartell electoral ara com ara és Puigdemont i així es va evidenciar a les eleccions del 21-D. Un Puigdemont que, per cert, va ser l'home a qui Mas va proposar per succeir-lo durant el "pas al costat". Tota la resta, el que pugui passar al cicle electoral que comença aquest divendres amb la campanya oficial de les eleccions espanyoles del 28-A, està per veure.

Els hiperventilats de la tercera via saliven davant l’escenari d’un retorn de CDC al Parlament i d’una ERC que, si cal, investeixi de nou Sánchez a Madrid

Després de mesos i mesos d’insuflar vida al cadàver del PSC, i d’intentar esborrar les fotos on dirigents de Vox apareixen darrere de Miquel Iceta a la manifestació del bloc del 155, la tercera via acarona el seu objectiu. Les enquestes tornen a somriure els socialistes catalans: després d’anys i panys als inferns electorals, que no als cenacles del poder, tornen a disputar-se la primacia, ara amb ERC, a les generals del 28-A. L’operació Duran-Espadaler, després de la ruptura de CiU arran del 9-N, va desembocar en un fracàs electoral estrepitós; però l’antic líder de l’extinta Unió és ara conseller d’AENA i Espadaler ha sobreviscut a les llistes del PSC amb Units per Avançar; mentre que Josep Sánchez-Llibre, antiga mà dreta de Duran i Lleida, presideix el Foment del Treball. A la vegada, Pedro Sánchez, gràcies al suport de l'ERC pragmàtica i de la gosadia de Pascal, que el van fer president contra pronòstic, s’ha convertit en la nova esperança de la preuada moderació al timó de la nau de l’Estat. Els hiperventilats de la tercera via saliven davant l’escenari d’un retorn de CDC a les properes eleccions al Parlament i d’una ERC que, si cal, investeixi de nou Sánchez a Madrid. 

L’eventual resurrecció de Convergència, no del PDeCAT que Pascal veu “subordinat” a Puigdemont, podria suposar un cop per al creixement electoral d’ERC pel flanc del centredreta. Segons l’últim baròmetre del CEO, el 24% dels electors que triaran la papereta d’ERC a les eleccions espanyoles del 28-A, és a dir, 1 de cada 4, van votar CDC a les anteriors. Certament, els d’Oriol Junqueras i Gabriel Rufián, a qui el sondeig situa com a guanyadors dels comicis, veuran créixer el seu perímetre per la banda de l’esquerra alternativa i clàssica, els comuns (un 9,5%) i el PSC (8,0) però és a la frontera del centre-dreta on es juguen de veritat la consistència del sorpasso sobre l’antic espai convergent.

En el cas de les eleccions al Parlament, segons l’enquesta del CEO, encara és més clar: ERC obtindrà un 31,2% de suports entre antics electors de JxCat, un 6,8 dels comuns i un 3,4 del PSC. Ergo, una nova Convergència podria atreure antics electors convergents, que, segons les enquestes, ara opten per ERC com a partit refugi davant la radicalització dels hereus puigdemontistes.  La CDC a la qual es va acusar al seu dia de copiar l’independentisme d’ERC ara copiaria al seu torn, en una nova encarnació, el “convergentisme” de l’actual ERC. Són les curioses inversions del joc de miralls de la política i de la història. El resultat, fragmentació de l'espai electoral de l'independentisme a banda, és que tot quedaria en ordre... i la independència per a un altre segle. Totes les peces a lloc una altra vegada, com si aquí no hagués passat res. 

La CDC a la qual es va acusar al seu dia de copiar l’independentisme d’ERC ara copiaria al seu torn, en una nova encarnació, el “convergentisme” de l’ERC actual

Però això no és aquella llegendària República romana en què la nobilitas senatorial tallava el bacallà i els electors deien amén. En democràcia, són els ciutadans els que, al capdavall, decideixen la vida de les formacions polítiques, fins i tot després de mortes. A Catalunya, la moderació, el presumpte punt mig, que és una ètica, una manera de fer respectable —si no cau a l’equidistància hipòcrita— es confon sovint amb la “veritat”, i és llavors quan es constitueix en dogma. La política no va d’acontentar tothom. Al final, el castell de cartes cau. Perquè la veritat no és el punt mig entre dos extrems. Una altra cosa és que no t’agradi el que hi veus, allà al fons. I sí, mentrestant —d’això la política catalana en té el cum laude—, podem anar fent la puta i la ramoneta.