El govern de Pedro Sánchez, que ho és de l'Estat espanyol, ha reconegut per primera vegada l'existència d'un "conflicte" sobre el futur de Catalunya. Així figura en el redactat del comunicat conjunt subscrit amb el Govern que presideix Quim Torra al final de l'estranya cimera celebrada dijous al palau de Pedralbes. Aquesta reunió, més enllà de l'anecdòtic i d'algun gest matusser com el de la censura en directe de les flors grogues, constitueix el més semblant que hi ha hagut fins ara a un assaig de diàleg previ al que hauria de ser una negociació entre totes dues parts des dels fets de la tòrrida tardor del 2017.

El màxim responsable polític del govern espanyol es va posar dijous a Barcelona el vestit de negociador amb l'independentisme català, encara que només fos per reconduir el (mal) pas fet amb la seva convocatòria tant sí com no del Consell de Ministres a Barcelona, a la Llotja de Mar. Una cita que, blindada fins a la bandera i més enllà de l'anunci de (re)bateig per la porta del darrere de l'aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas i l'enèsim reconeixement sense efectes jurídics reals al president Companys, va donar més aviat poc de si. Però, tornant a Pedralbes, es va tractar només d'una performance raonablement ben executada o es pot esperar alguna cosa més enllà dels gestos de reconeixement mutu (començant per la rebuda per part de Torra a Sánchez després d'haver qualificat de provocació el Consell de Ministres a Barcelona en ple 21-D)?

És òbviament molt aviat per respondre. Però el que sí que és cert és que la performance de "diàleg i negociació bilateral" a Pedralbes posa l'Estat espanyol davant el mirall de les seves mancances arran del repte plantejat per l'independentisme català: coratge i imaginació política en lloc de repressió i amenaces de regressió totalitària. En els anys trenta deia el gran filòsof jueu alemany Walter Benjamin que el cinema tenia un alt potencial revolucionari, ja que les masses podien conscienciar-se de la seva situació alienada a través de les pantalles en veure's reflectides en els actors, meres marionetes cosificades per la tecnologia (i la indústria de Hollywood). De la mateixa manera, la no cimera de Pedralbes pot ser políticament operativa perquè remet a la necessitat ineludible d'una veritable cimera Estat-Generalitat en la qual es dilucidi el què i el com s'encarrila una solució al "conflicte" ara reconegut.

Quan Sánchez es posa el vestit de negociador amb l'independentisme català, o fa com si se l'emprovés, qüestiona el que es dona per descomptat: que Espanya no té res a negociar amb l'independentisme

En certa manera, qualsevol representació té el poder de fer trontollar l'ordre acceptat o consentit. Això explica, per exemple, la brutal resposta repressiva de l'Estat espanyol al referèndum de l'1-O. Per quins set sous tant cop de porra i tant jutge i tanta presó si el referèndum i la posterior declaració d'independència, fallida, no tenien cap valor jurídic? Què hauria passat si el resultat d'aquesta performance de referèndum hagués estat reconegut per Alemanya, per exemple? Quan Sánchez es posa el vestit de negociador amb l'independentisme català, o fa com si se l'emprovés, qüestiona el que es dona per descomptat: que Espanya no té res a negociar amb l'independentisme. El problema, i per això encara no hi ha resposta a la qüestió plantejada, és a dir, si Pedralbes tindrà o no recorregut, és que potser ni el mateix Sánchez sap gaire bé què fer amb aquest vestit: si continuar (de nuvi) al ball de disfresses o anar cap a la vicaria.

Encara que sigui per la porta del darrere i enmig de la confusió més absoluta, la no cimera del 21-D representa, simula, dibuixa, un camí diferent del seguit fins ara per l'Estat espanyol en el conflicte de Catalunya. Ho ha captat i resumit molt bé la resposta tremendista de la caverna mediàtica, amb les seves portades de la "rendició de Pedralbes", així com la xerrameca ultra de Casado i Rivera, etc. També ho han descodificat els barons del PSOE, més aviat baronets de pa sucat amb oli, que, caigut el mite del susanisme, aviat entraran en una cursa boja pel lloc de nou cap de l'oposició interna al sanchisme (al seu torn, pura incertesa). Tampoc no descartin que el pura sang (catalana) Josep Borrell entri als conciliàbuls per aturar la presumpta "deriva indepe" de Sánchez.

De tant voler histeritzar Catalunya, de tant maltractar-la psicològicament, són l'espanyolisme (neo)falangista i el jacobinisme recalcitrant els qui s'han situat al caire del psiquiàtric

De tant voler histeritzar Catalunya, de tant maltractar-la psicològicament, són l'espanyolisme (neo)falangista i el jacobinisme recalcitrant els qui s'han situat al caire del psiquiàtric. A falta d'un mort en les manifestacions contra el Consell de Ministres a Barcelona, els Casado, Rivera, Lambán han vist pacte ocult, cessió de sobirania, claudicació, rendició de l'Estat davant del "desequilibrat" Torra, el "boig" independentista. No hauria de sorprendre. Una altra vegada, la violència va brillar per la seva absència el 21-D, la qual cosa suposa l'enèsim fracàs dels que una vegada i una altra esperen en va que es produeixi, i dels que, sense desitjar-ho, han fet de l'anunci especulatiu del desastre, del presumpte mort en diferit, la seva manera d'estar i escriptura, el seu hàbit. El mort que no ha existit a les manifestacions independentistes del 21-D subratlla encara més el significat últim —possible de les escenes de Pedralbes, d'això que, políticament i racionalment, caldria fer: asseure's, dialogar, negociar.

Bon Nadal als qui pateixen i somien per tots els altres.