Un milió de persones s’han manifestat a Londres aquest dissabte. Demanen un altre referèndum per esmenar el Brexit. És la manifestació més gran a la capital britànica en aquest segle, assenyala en portada un diari, amb admiració europeista. La primera ministra, Theresa May, pot ser que dimiteixi com a resultat de l’erràtica gestió del que, encertada o equivocada, va ser la decisió sobirana del poble britànic: la sortida del club d’Estats de la ranquejant Unió Europea (UE).

Com tothom sap i molts s’entesten a ignorar, a Catalunya, en la segona dècada del segle XX s’han celebrat manifestacions tan massives o més que la de Londres des del 2012, cada any, a les Diades de l’11 de setembre, en diversos formats. Mobilitzacions a favor d'independitzar-se d’Espanya, no d’Europa. En cap país d’Occident hi ha hagut una expressió continuada tan intensa d’apoderament popular i expressió al carrer d’una demanda política com a Catalunya. Però a Catalunya no es pot votar, això. La sobirania per quedar-se o per anar-se’n en segons quins marcs jurídico-polítics no està en mans dels manifestants catalans perquè la condició perquè ho sigui és ser un Estat. I no són un Estat perquè no els deixen decidir-ho. Vet aquí el peix que es mossega la cua. La sobirania, l’exerceixes o te l’exerceixen. La gran paradoxa del judici del procés és aquesta: els acusats ho estan d'haver exercit la sobirania, il·legalment, i d'haver-ho fet amb violència; quan, en realitat, no han fet ni una cosa ni l'altra, com va evidenciar la declaració del major dels Mossos Josep-Lluís Trapero. 

Davant el “desafiament” independentista, l’Estat espanyol podia fer dues coses. Una, com Londres amb Escòcia i amb la UE. O sigui, acceptar el veredicte de les urnes, un referèndum pactat. I ara! Com hauria d’acceptar Espanya, en ple segle XXI, que li marxés Catalunya com li va marxar Cuba el XIX! Impossible. La democràcia espanyola és molt lluny de ser capaç d’acceptar el reconeixement d’una autodeterminació interna, i, eventualment, la seva pròpia reconfiguració estatal -que pot incloure un canvi de règim, de monarquia a república- si l’opció independentista triomfés a les urnes. És un cas de manual d'horror vacui, de por al buit nacional, d'identitat. No cal estendre’s gaire sobre quina era i ha estat la segona sortida dels poders espanyols: la repressió pura i dura. Suspensió de l’autonomia catalana, empresonaments, exilis, escapçament dels lideratges independentistes, judici amb un tuf de farsa cada cop més insuportable, per relegitimar un estat de dret que fa aigües sobre un relat neoautoritari, per desgràcia bastant de moda a Europa i el món. Així, Espanya s’ha convertit en un Estat on val més la mentida pura i dura d’un guàrdia civil a qui no veiem la cara davant el Tribunal Suprem que la d’un milió de persones decents manifestant-se al carrer per una aspiració legítima i democràtica, com reconeix el mateix ordenament legal espanyol.

L’Estat que reclama “neutralitat” a Quim Torra i el Govern empara que s’aboquin llaços grocs arrencats davant el Palau, com si fossin fems, i que els neofranquistes marquin el pas per Barcelona com al 39

Emparats pel judici en viu i en directe al Suprem, els poders espanyols estan de passejada militar per Catalunya. Dissabte que ve ho subratllarà la manifestació de Vox a Barcelona, potser amb generals i tot a primera fila. Fins al punt d’activar la Junta Electoral Central per, ara sí, fer-li la feina a Rivera, Arrimadas i els del comando de “neteja” -ho diuen ells- de llaços grocs. L’Estat reclama el control de tot el poder simbòlic i de l’espai públic. L’Estat que reclama “neutralitat” a Quim Torra i el Govern empara que s’aboquin llaços grocs arrencats davant el Palau com si fossin fems i que els neofranquistes marquin el pas per Barcelona com al 39. L’Estat té una manera molt peculiar d’entendre què significa neutralitat. L’Estat té por del que li pugui passar a Catalunya i ell mateix se la vol fer passar brandant la porra. Ho ha evidenciat amb escreix. Durant els anys de plom a Euskadi, cap Estat va obligar a retirar cap pancarta ni cap llaç blau contra el terrorisme d’ETA de cap façana pública, per motius obvis. En cap moment. Tampoc consta que ho fes en el cas de les pancartes a favor dels presos d’ETA. I si bé és cert que la justícia espanyola va il·legalitzar opcions polítiques i va tancar diaris, mai ningú no va posar sobre la taula un 155 per aturar el “desafiament” d’ETA: 800 morts. Y ahí lo dejo, que diria l’advocat Gonzalo Boye.

Més que un nou moment, un momentum que no se sap d'on, ni quan, ni com emergirà, com si fos un miracle o un senyal diví, a l'independentisme li cal un recomençament. Fins a on, la ruptura?

Ara bé: és només l’Estat espanyol el que ha estat incapaç de gestionar políticament el desafiament català? Fins a quin punt el moviment independentista, els líders i els partits, i la gent que l’ha impulsat, els de les manifestacions del milió un any sí i un altre, han estat capaços de rendibilitzar la seva pròpia força, que és molta?

Descartada l’opció de la ruptura, si és que era possible, els actors de la denominada transició política espanyola van pactar els límits de la reforma. Descartat, segons sembla, el retorn a l'autonomisme, els actors de la transició catalana hauran de pactar els límits de la ruptura si és que volen blindar un nou començament. Més que un nou moment, un momentum que no se sap d'on, ni quan, ni com emergirà, com si fos un miracle o un senyal diví, a l'independentisme li cal un recomençament. Fins a on, la ruptura? L'independentisme haurà d'afrontar aquest debat o esperar que els fantasmes interns, la divisió, el curtterminisme, els sectarismes de partit, de grupet i de masses, l'escanyin. El neutralitizin.

Com deia algú l’altre dia en una interessant jornada de debat organitzada per la Fundació Congrés de Cultura Catalana sobre la ruptura democràtica, cal que algú digui a tothom què s’ha de fer, què han de fer el Govern, els partits i el moviment independentista quan l’Estat ordena retirar pancartes i llaços grocs de la façana del Palau i els edificis de la Generalitat. I cal -afegeixo- perquè és mentida que l’Estat sigui “neutral”. La prova que no ho és rau precisament en l’ordre de retirada amb querella de la fiscalia inclosa contra el president de la Generalitat. Però la qüestió és si hi ha algú i, sobretot, si l’independentisme vol que hi sigui.