Sense baixar de l’autobús, Manuel Valls ja ha aconseguit fer canviar de candidat una de les forces amb què ―si no es fa enrere― es disputarà l’alcaldia de Barcelona. Alfred Bosch, solvent home de lletres i polític i persona honesta, ha cedit la capçalera de la llista d’ERC a Tete Maragall, Ernest, el germà de l’expresident i exalcalde olímpic, un gat vell de la política i el socialisme català, aguerrit en mil batalles. La decisió, presa a Lledoners fa uns dies, corria per Barcelona almenys des de principis de setmana i s’ha precipitat davant l’anunci de la candidatura de l’ex-primer ministre francès aquest dimarts ―tret que no hi hagi cap variació d’última hora―. És una batalla estranya, un possible duel entre un ninot trencat de la política francesa, com l’ha definit algú amb encert, i una vella glòria de la política local a qui se li demana un últim sacrifici. Si Ernest Maragall venç Valls, serà un heroi; per contra, si el catalanofrancès se'n surt, se n'haurà d’anar a casa. Barcelona, a vida o mort (política).

El 2015, les municipals a Barcelona es van decidir en un clima de falsa previsibilitat. Ningú no donava un cèntim per Ada Colau ―error cras de l'encara candidatura de CiU que liderava l’alcalde Xavier Trias― però al final va ser alcaldessa, la primera dona en la història de la ciutat, bo i haver obtingut només 11 dels 41 regidors en joc. La comprensible negativa d’ERC a un acord per barrar-li el pas que implicava la participació del PP i Cs ―i no una suposada marea popular a favor dels comuns que mai no va existir― ho van fer possible. La resta de la història ―la incapacitat de l’equip de Colau per al pacte, la gestió de l’ajuntament com una casa discretament okupada, la sensació de govern permanentment absent o descol·locat― és coneguda. I en el clima d’anomia, desorientació i desgana cívica, de fatiga i tantsemenfotisme col·lectiu provocat pel no-govern d’Ada Colau, pot passar, electoralment parlant, qualsevol cosa. Quin desenllaç es pot preveure en les properes municipals? Ara com ara, només gosaria dir que Barcelona entra políticament en la dimensió desconeguda.

En el clima d’anomia, desorientació i desgana cívica, de fatiga i tantsemenfotisme col·lectiu provocat pel no-govern d’Ada Colau, pot passar, electoralment parlant, qualsevol cosa

El guió previ de la batalla, quan falten vuit mesos per a l'hora de la veritat, diu que les municipals del 2019 a Barcelona es disputaran en clau independentista, a la manera d’una segona volta del 21-D, unionisme vs. independentisme. No dic que aquest vector no sigui determinant, i la incidència del judici i la sentència als líders independentistes, s’hagi emès ja o no, serà molt important. Però crec que Valls no només farà de candidat de l’espanyolisme tocat per aquesta aura cosmopolita que tanta fascinació provinciana provoca de la Diagonal en amunt. Valls va aterrar a Barcelona durant la contramobilització espanyolista de la tardor del 2017 ―de la mà de Societat Civil Catalana i Ciutadans― però no vol ser (només) el candidat d'Albert Rivera: per això es proposa per liderar una plataforma en la qual convergiran altres agendes. Per a ell és tan important vendre la “Barcelona espanyola” com la “Barcelona segura”. I, fins i tot, la “Barcelona neta”. Barcelona té un problema evident de seguretat ciutadana, i la temptació de votar algú que ve de fora a posar ordre i que pot exhibir un notable currículum de policia dur com l'exalcalde d'Évry i exministre de l'Interior francès pot ser molt gran en molts segments de l’electorat, no només els conservadors.

Per a Valls és tan important vendre la "Barcelona espanyola" com la "Barcelona segura"

Guanyarà qui sigui capaç d’ampliar el perímetre que se li ha adjudicat o s’ha autoadjudicat. A diferència de les eleccions al Parlament o a les Corts espanyoles, i, en el cas que no hi hagi acord per sortir amb majoria absoluta, obté l'alcaldia qui arriba primer a la cursa. Qui treu un vot popular més. Per això és tan important per a Valls aparèixer com alguna cosa més que el candidat de l’espanyolisme com per a Maragall ser alguna cosa més que el candidat d’ERC. Per això, ja ha convidat la resta del sobiranisme a sumar-se a la seva llista. Però em sembla que la qüestió no és tant si el sobiranisme va junt o separat sinó quin és el seu pla per a la “capital de la República”. Vegem-ho.

L’espai PDeCAT-Junts-per-Catalunya-Crida-Nacional, és a dir, la postconvergència i el puigdemontisme, té encara per definir el seu candidat. Tothom sap que l’exconsellera Neus Munté, del PDeCAT, podria ser també substituïda: l'exconseller i exregidor de Cultura barceloní Ferran Mascarell, un altre bastió de l'antic maragallisme, hi té molts números, per ser candidat. Aquest espai, o una part d'ell, haurà de decidir també si accepta incorporar-se a la candidatura “de ciutat” d’ERC, en expressió de Maragall, atès que els republicans descarten una llista unitària. Per tant, el risc d'atomització electoral de les forces sobiranistes és màxim. I és cert que la llista conjunta sobiranista facilitaria la primera posició, però podria produir fugues cap a Valls o el PSC ―que tornarà a liderar Jaume Collboni― d’un cert electorat d’ordre, orfe de l’antiga CDC. Ara bé: el principal problema amb què se les pot haver el republicanisme independentista a l’arena electoral de Barcelona no és tant la llista unitària com el plus de transversalitat amb què es presentarà, sigui que vagi per separat o (finalment) junt.

Una cosa és llançar-se amb Colau a la piscina i l'altra fer-ho ―si no hi ha més remei― amb ERC (i Ernest Maragall) com a flotador

Si l’aposta d’ERC per ampliar el seu perímetre passa ―com delata la candidatura d’Ernest Maragall― per combinar la llista en solitari amb l'expectativa del pacte amb Colau, bé en la posició dominant o en la secundària, aleshores serà possible que la lideressa dels comuns continuï on és, a l'alcaldia; que a Barcelona Lampedusa tot canviï perquè tot es mantingui igual. Una cosa és llançar-se amb Colau a la piscina i l'altra fer-ho ―si no hi ha més remei― amb ERC (i Ernest Maragall) com a flotador. I, dit això, recordeu que entrem en la dimensió desconeguda, on sempre hi ha un final alternatiu esperant la seva oportunitat al calaix.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat