Ara que ve Sant Jordi, aprofitaré per recomanar-vos tres llibres que, com diria Carles Porta, posen llum a la foscor, tot i que aquí no parlem d’un crim habitual sinó de l’assassinat del real, de la mort de la veritat. El primer llibre, Les tenebres del cor, d’Albert Sánchez Piñol (editat per La Campana) m’interessa perquè l’autor ha invertit el títol d’El cor de les tenebres, el gran clàssic de Conrad sobre la maldat del colonialisme europeu a l’Àfrica negra, per explicar-nos una cosa que no sabíem: que els pigmeus no existeixen, que són una fake news que ens ha acompanyat des dels versos de la Ilíada. El segon llibre, de l’escriptora, filòloga i exdiputada dels comuns Mar García Puig, Això tan tenebrós (La Magrana), l’he llegit amb atenció, a petits glopets, com es pren un cafè intens. Amb una escriptura cristal·lina i profunda com el fons marí de la badia de Nàpols en què es reflectia la figura de l’immortal poeta Percy B. Shelley a les Stanzas ("The sun is warm, the sky is clear / The waves are dancing fast and bright..."), l’autora penetra en el territori de somni i irrealitat compartit per la bogeria, els fantasmes i la feminitat com a maternitat. La metàfora, el concepte clau del text de Mar García, destapa el seu poder com a conjur que ens arrenca de la fosca i ens escup, no sense violència, a la llum del real de cadascú.

El tercer llibre, sobre el qual m’estendré més, és un aclaridor assaig de filosofia política, La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic) de Ferran Sáez i Mateu. El filòsof traça la genealogia (mètode foucaultià que l’autor m’haurà d’admetre) i revela les trampes del que anomena “postmodernisme paròdic” (i aquí trinxa sense misericòrdia el llegat de Foucault i la French Theory). Simplificant, el text desenterra les arrels filosòfiques, que Sáez localitza en el postestructuralisme dels anys setanta del segle XX, fonamentalment, Foucault, i com funciona això que ara denominem pensament woke. Etiqueta a la qual pensem que no només caldria associar una determinada postesquerra, com la que centra la investigació de Sáez, sinó, i de fet ell mateix ho insinua quan cita Trump i Milei com a expressions màximes de la paròdia postmoderna, també el seu (presumpte) contrari: el trumpisme. El discurs que s'alimenta de la divisió del món entre wokes i antiwokes. Tots dos plantejaments, el trumpista i la postmodernitat paròdica, neixen als Estats Units en dos moments diferents, però són l’anvers i el revers del mateix assassinat de la realitat. Del crim perfecte teoritzat per Baudrillard en la primera postmodernitat amb la seva (formidable) intuïció del triomf del simulacre, del mapa sobre el territori.   

La tesi de Sáez és que el postmodernisme paròdic, un constructivisme radical informat per un relativisme absolut —“tot és relatiu”— ha sepultat les idees universalistes del progressisme il·lustrat en entronitzar el dret a la diferència com a alternativa a la crisi de l’esquerra. L’afirmació merament volitiva i performativa de la diferència —“jo soc això o allò, home, dona, negre o blanc, perquè ho dic jo”— s’ha imposat com a mesura de la realitat, i, amb això, i paradoxalment, com a nou dogma.

Sáez, que situa la qüestió en el marc del debat filosòfic sobre el binomi natura/artifici, dissecciona amb precisió quirúrgica el mecanisme pervers amb el qual, encara que la postmodernitat paròdica admeti que allò que afirma també és relatiu, ho intenta imposar al seu interlocutor com a veritat incontrovertible. Una veritat que, de nou paradoxalment, revesteix de caràcter científic, malgrat que, nou contrasentit, qüestiona la ciència en considerar-la un artifici, un altre constructe social, polític o ideològic. El drama, i aquí Sáez mostra la seva valentia com a pensador, és que la paròdia s’acaba convertint en programes universitaris i en lleis, i que qüestionar-los pot suposar la pena de cancel·lació, la mort civil, acadèmica, política o mediàtica en nom de la nova veritat (sempre, relativa). Visca el pensament crític! 

La denominada guerra de gèneres és el camp de mines per excel·lència on opera la paròdia postmoderna. Si Simone de Beauvoir, símbol del feminisme il·lustrat progressista, va establir que no es neix dona sinó que s’arribava a ser-ho, fixant així la diferència entre el sexe biològic (natura) i el gènere com a construcció social/cultural (artifici), Judit Butler, la filòsofa queer més influent, va incloure també el sexe en el segon terme del binomi. Així, una vegada desbiologitzat també el sexe, no només el gènere, quedava aplanat el camí —legitimat filosòficament— de la legalització en bona part d’Occident de les identitats electives, el principi de l’autodeterminació de gènere. La ideologia de la paròdia postmoderna de què parla Sáez ha esdevingut així veritat normativa, legal, institucionalitzada en normes i reglaments.

El trumpisme utilitza les mateixes armes de la paròdia postmoderna o woke –“és així perquè ho dic jo”– per assassinar la realitat

En aquestes coordenades, l'anàlisi de Sáez pot ajudar a posar llum sobre tots els angles de la recent sentència del Tribunal Suprem del Regne Unit que ha establert el sexe biològic com a únic referent o determinant legal vàlid de la condició de “dona”. Una resolució que, certament, exclou les persones trans fins ara reconegudes com a dones en virtut d’un certificat legal o, simplement, perquè se senten com a tals, en contextos en què s’aplica la discriminació positiva de la dona. Al Regne Unit, a partir d'ara les dones trans no comptaran, per exemple, com a part de la quota femenina per fomentar la igualtat en l'accés a les places d'ocupació pública. O no podran competir en determinades modalitats d'esport femení. En tot cas, la decisió del tribunal britànic vindria a recuperar la normalitat jurídica —una dona és una persona amb sexe femení— que la postmodernitat paròdica hauria performat, parodiat o simulat.

Al llibre de Sáez potser li ha faltat, però, un últim capítol en què podria argumentar com el trumpisme imita el seu (presumpte) contrari, el postmodernisme paròdic, o, en la seva terminologia, l’esquerra woke. És a dir, com fa paròdia de la paròdia. I ho fa quan Trump cancel·la els ajuts públics a la Universitat Harvard perquè contracta “gent woke, radicals d’esquerres i idiotes”. Però també quan l’actual secretari de Salut i Serveis Humans de l’administració Trump, Robert F. Kennedy Jr., atribueix l’autisme a una “toxina ambiental” per explicar l’increment de les taxes d’aquesta “epidèmia” als EUA. El trumpisme utilitza les mateixes armes de la paròdia woke —“és així perquè ho dic jo”— per assassinar la realitat. Al capdavall, els extrems frisen perquè arribi l'hora de tocar-se i abraçar-se. És així com ocupen tota l’escena, sense intersticis ni grisos, com assassinen la realitat; com perpetren, d'esquena o de bracet, el crim perfecte.