1. “Avui som una mica més lliures”. Així acomiada el presentador, esperançat i cofoi, l’edició del migdia del Telediario. La festiva proclama neix del fet que els nens (i les nenes) segons ha fet saber el comandament únic, ja han pogut sortir al carrer aquest diumenge, acompanyats pels pares i/o mares i/o responsables. És “el tema del día”. Però jo he sigut nen des del primer dia del confinament, ja em perdonareu. I, acompanyat de mi mateix, i sense acostar-me ni tocar ningú, caminant pel mig dels carrers solitaris, tastant l’estranya sensació de protagonitzar el final o el principi -no ho tinc clar- d’una pel·lícula apocalíptica en què fas el paper de l’últim home -o dona- sobre el que queda, he anat gairebé cada dia a comprar el diari i el 23 d’abril les roses a la llibreria; i alguna ampolla de vi i alguna garrafa d’aigua mineral a l'hipermercat i a alguna botiga oberta. Amb mascareta, o sense. Sí, he fregat els límits de la legalitat d'excepció, de l’estat d’alarma, uns quinze o més minuts al dia, i jo m’acuso: no he deixat de ser un nen somiant amb trencar els panys i sortir a voltar.

Si avui som una mica més lliures és que encara som força presoners. Se suposa que ho deixarem de ser quan culmini la desescalada, dirigida pel comandament únic. Però en tinc dubtes. Més que dubtes. Al llarg de la història, l’espai interior definit per la reclusió forçada o voluntària, del toc de queda a la clausura monacal passant per l’empresonament penitenciari, ha estat, paradoxalment, l’últim reducte de la llibertat. També el propi cos: diuen que ja només som lliures quan somiem. No revelaré res, si afirmo que, malgrat la tragèdia, malgrat el risc, cert, de perdre la vida, molta gent es pot haver sentit, en certa manera a gust, i fins i tot molt a gust, amb l’experiència del confinament pel coronavirus. Sociòlegs, psicòlegs, antropòlegs i altres especialistes segur que deuen tenir-ne una explicació. Se m’acut que la carència de llibertat que patim habitualment en tants i tants àmbits de la vida -sense la pandèmia- es pot haver vist en part compensada en el tancament a casa, a l’espai més personal. Però em preocupa que siguem conillets d'índies d'un experiment sociopolític massiu, fins i tot d’un autoexperiment, sobre els efectes de convertir la llibertat en una qüestió privada, com la religió, els hobbies, o les pràctiques sexuals.

En la desescalada, caldrà tornar a omplir els carrers i les places per salut física i mental, i econòmica, però també per higiene democràtica

Em preocupa que confinem la llibertat a casa. Davant les places i carrers buits, o ara, tímidament recorreguts per nens sota vigilància parental, em preocupa si no estarem fent un gran assaig de com ser lliures a casa i presoners a fora. Per més obvi que sembli, no soc lliure perquè el sobirà -sobirà és qui decideix sobre l'estat d'excepció, va escriure Carl Schmitt- em permet sortir una estona al carrer, amb o -atenció- sense pandèmia de covid-19, sinó perquè puc sortir a tothora, quan jo ho decideixi.

Compte perquè seran molt intenses les temptacions de mantenir activats els dispositius, les polítiques, els relats, perquè després del coronavirus ja no siguem lliures del tot o ho siguem amb comptagotes, com sembla predir l’alegria del presentador de TVE davant la fi (parcial) del confinament dels nens i nenes. Hi ha el risc que la llibertat quedi reclosa intramurs, com un dret a tot estirar privat i que deixi de ser exercida i reivindicada en públic com un dret col·lectiu, universal. En la desescalada, caldrà tornar a omplir els carrers i les places per salut física i mental, i econòmica, però també per higiene democràtica. Comencem també a desinfectar-nos d’altres virus que, per desgràcia, mai  cessen de propagar-se.

2. Durant les meves passejades gairebé furtives d’aquests dies m’he trobat al carrer l’expresident de la Generalitat Artur Mas i la seva esposa, Helena Rakosnik. Fa impressió, és impactant creuar-se amb tot un ciutadà-expresident enmig del carrer amb màscara i guants, amb el carretó de la compra. És curiós perquè, el 2010, en vigílies que Mas guanyés finalment la presidència, Pilar Rahola va escriure La màscara del rei Artur, que volia revelar qui era l’home que succeiria Jordi Pujol en el lideratge nacionalista. Amb el ciutadà-expresident Mas d’ara ens hem saludat enmig del carrer, mantenint la distància, contents de veure’ns. Tornem a ser en “territori desconegut”. Un temps estrany, irreal. Estem bé, ens hem dit. I hem compartit la preocupació pel que està passant. L’últim cop li he comentat el seu recent llibre, que he aprofitat per acabar de llegir aquests dies: Cap fred, cor calent. El procés en primera persona (Columna). Sense ànim de fer un spoiler, com es diu ara, apunto una frase: “Espanya només podrà ser una nació plena si Catalunya en deixa de formar part”.

Els llibres de polítics no cotitzen gaire, no ens enganyem. Però el de Mas, tot i que una mica tardà, m’ha semblat un llibre solvent, honest, necessari. Si més no bastant lluny, en el to i en les pretensions, del cínic i autocomplaent testimoni de Mariano Rajoy, Una España mejor (Plaza y Janés), que, en part, anticipa -i corrobora- aspectes clau del relat de Mas sobre què va passar a l’inici del procés i en el clímax del dies d’octubre del 2017. Sense el paper de l’un i l’altre no s’entén una molt bona part del procés. Mas i Rajoy, dos presidents que tenien una bona relació política i personal, van acabar diferint en una qüestió de càlcul, essencial, en un  moment clau de la història de Catalunya i Espanya: quanta llibertat, i de quanta gent, estem disposats a acceptar?

El coronavirus, que ha matat Sant Jordi, ha vingut, també, perquè no neixin més primaveres àrabs ni tardors catalanes

La llibertat és també el tema d’un altre llibre que tasto aquests dies a glopets de temps, com un te en un hotel elegant del Caire: Una república com si... (Edicions de 1984) de l’escriptor i intel·lectual progressista egipci Alaa Al Aswani. L’autor, amb la seva obra prohibida al seu país i de gran èxit al món anglòfon, ha bastit una novel·la coral sobre les vides de diversos personatges de classe alta i mitjana egípcia en els dies de la revolució de la plaça Tahrir, que, el 2011, va desembocar en l'enderrocament del faraó Mubarak perquè tot continués lampedusianament igual. Hi ha la Dània, estudiant de medicina que se sumarà als revolucionaris, filla del general Alwani, pare i espòs refinat i brutal torturador del règim; hi ha l’Aixraf, actor fracassat, copte i ric, que troba en l’amor amb la Ikram, la minyona, i la revolució, una segona oportunitat; o l’Issam Xaalam, enginyer, antic comunista, víctima de la repressió quan era jove, reciclat com a director de fàbrica, convençut que els egipcis mai voldran ser un poble lliure... Aquí, el 2011 hi va haver el 15-M i, el 2012, la primera Diada històrica per la independència. La segona dècada del segle XXI va començar amb la pregunta sobre la llibertat: les classes mitjanes empobrides en les democràcies occidentals o políticament anestesiades pels regímens autoritaris, com a Egipte, van dir prou. Deu anys després, i confio a equivocar-me, el coronavirus, que ha matat Sant Jordi, ha vingut, també, perquè no neixin més primaveres àrabs ni tardors catalanes.