Consumada l’operació Sánchez, l’intent de redreçament interior i exterior de la decrèpita imatge d’Espanya com a Estat democràtic amb tones de cosmètica premium, el més calent, pel que fa al conflicte català, continua a l’aigüera. És cert que tot està per fer, però, a diferència del que deia el poeta, tot és bastant més impossible del que seria desitjable. Si hem de fer cas al nou mantra, Espanya no és Turquia, però potser que no oblidem, entre altres coses, que té un ministre d’Exteriors partidari de “desinfectar” Catalunya com si fos una província kurda. O armènia.

Espanya no és Turquia si considerem que el sistema, al caire del col·lapse, ha enviat a casa l’anterior president del govern mitjançant una moció de censura arran de la condemna per corrupció del seu partit, el PP, si bé M. Rajoy podrà tornar a fer de registrador de la propietat com si aquí no hagués passat res i el sinistre J. M. Aznar vola lliure com els ocells —i en classe business. S’ens diu que Espanya no és Turquia o, si voleu, el Marroc, atès que Iñaki Urdangarin, el cunyat del Rei, entrarà a la presó aquest dilluns —una altra cosa és per quant de temps, qüestió que ha quedat un pèl en l’aire. En diuen “la nova situació”, el “canvi d’escenari”, etcètera. I s’escriu i es proclama als quatre vents, en oberta concordança amb el nou relat, que l’independentisme ha de canviar d’estratègia: és un bon moment —això és diu amb la boca petita o en alguna piulada perduda— perquè rectifiqui i, fins i tot, replantegi els seus lideratges.

De cop i volta, el sobiranisme té més deures de contrició que ningú pels presumptes pecats comesos, mentre l’altra part, descomptada la dosi de somriures i titulars pietosos —“destensar la relació amb Catalunya i evitar més dolor”—, no va més enllà de passar-se la pilota amb el jutge sobre a qui correspon moure els presos polítics. En aquestes condicions, demanar segons què a l’independentisme és pur cinisme. Mentre els presos polítics i els exiliats, començant pel president Puigdemont, continuïn on són, Espanya s'assemblarà més a Turquia que a Finlàndia. Als hiperventilats de la distensió se’ls gira feina. En quin quadre de distensió encaixa l’esperpèntica imatge dels guàrdies civils que identifiquen castellers a Soto del Real després d'aixecar pilars d'homenatge als Jordis i els consellers? En quin quadre de distensió encaixen els 45.000 quilòmetres d’anada i tornada que han fet les companyes i els fills de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez per poder-los visitar? Espanya no és Turquia, però a Catalunya la volen veure com el Kurdistan.

I doncs, què ha de fer l'independentisme? "Ante todo, mucha calma", que deien els de Siniestro Total allà pels anys vuitanta. Ara com ara, més que canvi d’escenari, el que hi ha hagut és un canvi d’actors, de companyia; no és gens clar que s’estigui representant una obra nova.

El sobiranisme haurà de triar entre ampliar la base per fer la independència o fer la independència —quan sigui— per ampliar la base

On sí que s’està gestant una mutació interessant és al pati català post-Declaració d’Independència, per entendre’ns. La vella pugna en clau sobiranista entre les dues grans forces del sobiranisme postpujolià, la CDC de Mas i l’ERC de Carod/Puigcercós i després de Junqueras, que es barallaven fins abans d’ahir per qui acostava una mica més el país a l’avantsala de l’Estat propi, sembla que ha donat pas a una nova batalla, ara, per veure qui plega més —i més ràpid— les veles. L’ERC que acusava d’autonomista el PDeCAT —i que va dissuadir el president Puigdemont de convocar eleccions tot i l’amenaça del 155— vol ser la nova Convergència, això sí, del centreesquerra. L’ajornament de l’unilateralisme en la propera conferència nacional i l’aposta indissimulada per l’entesa amb els comuns i fins i tot el PSC en són la prova. I el PDeCAT, que va néixer per superar la vella Convergència com a formació de centredreta independentista, es vendria l’ànima per tornar a l’original autonomista. Ho delaten els ràpids moviments amb la moció de censura a Madrid o la pretensió de rebatejar-se per enèsima vegada amb les reeixides sigles de Junts per Catalunya, que van donar la victòria contra pronòstic a Puigdemont el 21-D.

Amb totes les ombres que es vulgui, l’única estratègia guanyadora fins ara en l’espai independentista, la que ha sumat més suports en forma de vots, la que ha resistit més els embats d'un Estat embogit i més a prop ha situat Catalunya de la independència, ha estat la de Puigdemont. Els mesos vinents, el sobiranisme haurà de triar entre ampliar la base per fer la independència o fer la independència —quan sigui— per ampliar la base.