Va ser el 1991 quan Jordi Pujol va dir allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS” i ha estat ara Quim Torra qui ha proclamat que “la via eslovena és la nostra via”, assumint-ne “totes les conseqüències”. En l’un i l’altre cas, la reacció, furibunda, ha estat idèntica. A Pujol, tant l’espanyolisme dur com el presumptament tou, així com el confortisme nostrat (altrament dit tercera via) encara no li han perdonat la comparació amb la república bàltica. Amb Torra ha anat exactament igual amb la república exiugoslava, amb la diferència que si a Pujol l’acusaven d’aprofitar la implosió soviètica per fer xantatge amb el finançament autonòmic, a Torra l’acusen d’incitar a la violència per aconseguir la independència. La diferència és que si a Pujol li negaven les competències, ara t’ocupen la Generalitat i t’empresonen el Govern.

Lluny d’esvalotar-se, el que haurien d’haver fet el 1991 els espanyolistes i els confortistes és aplaudir un Pujol que no dubtava llavors de la solidesa d’Espanya com a Estat democràtic. “Espanya és una realitat més sòlida, democràtica [que l'URSS], que va a més, però que ha fet un esforç insuficient, al meu entendre, per resoldre el problema de la coexistència de diverses nacions”, explicava. Per això, la qüestió és: podem dir ara el mateix? Catalunya segurament continua sent com Lituània, però, es pot sostenir encara, 27 anys després, que Espanya no és com l'URSS?  No deu ser que, si més no, s’assembla cada cop més a la Rússia de Putin?

I, lluny d’esvalotar-se, el que haurien de fer els espanyolistes i els confortistes seria asseure’s a parlar immediatament amb Torra, també amb Puigdemont i Junqueras, l'un a l'exili, l'altre a la presó, i no precisament de pressupostos de l’Estat, sinó de com trobar un espai comú d’acord que permeti als catalans decidir lliurement el seu futur i als espanyols acceptar-lo. Efectivament, hi va haver morts a la Guerra dels Deu Dies, el 1991, després de la qual Eslovènia va fer efectiva la independència, votada prèviament de manera massiva en un referèndum dins de la llei federal iugoslava. Davant l’anunci de proclamació de la independència, el govern iugoslau, en mans de Sèrbia, va enviar els tancs de l’exèrcit federal contra la defensa territorial i la policia eslovena. I el resultat va ser la derrota de l'ultracentralisme serbi, la victòria de David contra Goliat. Per això, la qüestió és: Catalunya segurament continua sent com Eslovènia, però, no deu ser que Espanya es comença a assemblar a aquella Sèrbia de 1991?

Fins on està disposada a arribar l’Espanya que beneeix Vox, un partit liderat per un senyor que sempre va armat -i a cavall- i que proclama l'inici d'una nova Reconquesta?

Fins on està disposada a arribar l’Espanya que l'1 d'octubre del 2017 va enviar 10.000 policies a reprimir a cops de porra una votació democràtica? Fins on està disposada a arribar l’Espanya que ha enviat mig govern de Catalunya a la presó i l’exili per haver seguit políticament un mandat popular? Fins on estava disposat a arribar el govern de Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría amb el suport de Pedro Sánchez i Albert Rivera el 27 d’Octubre de 2017, quan el Parlament va declarar sense efecte la República catalana? Fins on està disposada a arribar l’Espanya que beneeix Vox, un partit liderat per un senyor que sempre va armat —i a cavall— i que proclama l'inici d'una nova Reconquesta? 

El problema no és la via eslovena, sinó, com s'ha materialitzat a les recents eleccions andaluses, l'avanç de la via sèrbia —versió espanyola, temporada 2017-18—; la via de l'"A por ellos" i el 155; la de García-Margallo: "L'Estat no es retirarà pacíficament de Catalunya"; la de Pérez Rubalcaba: "L'Estat pagarà el cost de treure's de sobre Puigdemont". El problema és el mode ultra en què s'han situat les coordenades de la política espanyola, en la qual, per primera vegada des de la Transició, no és el centre polític i sociològic el que decideix les majories. 

El problema no és la via eslovena, sinó l'avanç de la via sèrbia, com s'ha materialitzat a les recents eleccions andaluses

Espanya, el sistema espanyol, acceptaria una reforma constitucional que reconegués el dret a l’autodeterminació de les “nacionalitats històriques” com Catalunya, com l'antiga Constitució iugoslava? Espanya acceptaria que, en cas de convocar-se el referèndum i que guanyés el sí, Catalunya, a diferència del que per desgràcia va passar a Eslovènia, pogués accedir a la independència sense un bri de violència per cap banda? Espanya acceptaria la via catalana

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat