Catalunya va ser un Estat independent en forma de república durant vuit segons la tarda del dimarts 10 d’octubre del 2017? Va declarar Carles Puigdemont la independència de Catalunya com a Estat en forma de república en la presentació al Parlament dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre? Hermeneutes té l’església, i l’acadèmia, que sabran interpretar amb precisió de cirurgià les paraules i els silencis del passatge clau del discurs més important del 130è president de la Generalitat i possiblement de tots els que l’han precedit en la història. Però el cas és que el comú dels mortals, i específicament els mortals “indepes”, com va evidenciar la primera reacció dels congregats a l’Arc de Triomf per assistir al naixement d’un nou país lliure, no ho van entendre. I no tant pel fet que la declaració d’independència fos a tot estirar “implícita” —cosa no gaire diferent del que van fer als anys trenta Macià i Companys en les seves declaracions republicanes però no independentistes— sinó perquè, vuit segons després d'acceptar la responsabilitat de dur a port l'encàrrec de l'1-O, el president mateix en va suspendre els efectes per tal d'afavorir un diàleg amb l'Estat. Si bé, també això va quedar en l’aire, atès que el Parlament no va votar la "proposta" suspensòria. Recordem què i com ho va dir el president:

Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum, davant del Parlament i dels nostres conciutadans el mandat que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república.

Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”.

Això és el que va dir Puigdemont: que, en tant que president, assumia el mandat de les urnes (prohibides i perseguides per l'Estat espanyol) que Catalunya fos un Estat independent en forma de república. I, tot seguit, que proposava suspendre els efectes “de la declaració d’independència” per emprendre un diàleg "en les properes setmanes". O sigui, que suspenia la declaració que no havia declarat. Com de seguida va constatar amb encert l’hermeneuta major Miquel Iceta, no es podia suspendre res perquè no s’havia declarat res. La qual cosa explicaria que el Parlament no votés res. Perquè no hi havia res a suspendre en aquell moment i, també, perquè molt probablement no estava del tot garantit que tots els diputats i diputades de JxSí i la CUP avalessin la proposta, que, en canvi, sí que tenia el suport del Govern (PDeCAT i ERC). I doncs? Doncs precisament per tot plegat, és a dir, perquè la declaració va ser una no-declaració i la suspensió una no-suspensió, el president Puigdemont, el seu Govern i el moviment independentista mantenen intacte en aquest moment tot el seu potencial polític. I ho subratllo: en aquest moment.

Precisament perquè la declaració va ser una no-declaració i la suspensió una no-suspensió, l'independentisme manté intacte tot el seu potencial polític en aquest moment

Tot plegat pot semblar un exercici extrem de bizantinisme, però la fórmula Puigdemont, l’exercici de sobreentesos i ambigüitat discursiva extrema en el moment en què, paradoxalment, amics i enemics esperaven un pronunciament més clar i rotund, ha tingut l’efecte d’obrir l’escenari de tal manera que precisament perquè tot està per fer, tot continua sent possible. Que mig PP, la cúpula del PSOE i, sobretot, Cs estiguin amb la mosca darrere l’orella no significa que Rajoy i Puigdemont hagin pactat d’amagatotis el desacord últim i definitiu, sinó que el bloc estatal-unionista ha quedat tan desconcertat per la jugada del president com l’independentisme de base, òbviament necessitat d’una explicació difícil de donar però no per això menys necessària.

L’ajornament de la DI (Declaració d’Independència) ha tingut un impacte emocional gran entre la bona gent "indepe" —i també entre la no tan bona— davant el qual les organitzacions sobiranistes, l’ANC i Òmnium, han de respondre com han respost: exigint que s’aixequi la suspensió de la declaració. També ha causat un fort malestar a la CUP, que, no obstant això, va acceptar l'ajornament a canvi que es posés negre sobre blanc la determinació a proclamar la república en un document signat al final de la sessió de dimarts, sense cap solemnitat, per tots els membres de la majoria independentista.

Ara bé: és a la Moncloa, a la presidència del Govern espanyol, on més confusió ha creat el temps mort que Puigdemont ha imposat en el curs dels esdeveniments. Aparentment, Rajoy ha estat hàbil a recollir el guant i demanar al president català que aclareixi amb un sí o amb un no si ha declarat la independència —el requeriment-ultimàtum no admet cap altra resposta no binària—. Però, paradoxalment, és Puigdemont qui continua tenint la paella pel mànec encara que sigui amb el risc de cremar-se la mà. Si aquest dilluns respon que sí que va declarar la independència, i, per tant, la declara amb tots els ets i uts en la seva resposta a Madrid i no es retracta abans de dijous, Rajoy haurà de constitucionalitzar la intervenció de l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució. No és fàcil. El més senzill és el que ha fet fins ara: intervenir-la per decret, a fi d'impedir el referèndum, amb el control de les finances de la Generalitat, i l'establiment d’un estat d’excepció judicial-policial no declarat (persecució de responsables polítics del referèndum i ocupació violenta del país). Pot manifestar Puigdemont que no, que no va declarar la independència, com li agradaria a Rajoy (i al Rei, però no a Rivera i altres)? Complex, perquè, com diem, va decidir "suspendre" la declaració... i el Parlament no va dir el contrari.

El resultat de l’eventual aplicació del 155 serà que Múrcia o La Rioja tindran més autonomia que Catalunya, la qual cosa no tinc clar que contribueixi gaire a calmar les borses. Si realment depèn d'un sí o d'un no remès per burofax que Puigdemont vagi a la presó, o que el que queda d'autonomia catalana sigui intervingut —la potestat de convocar eleccions, exclusiva del president, o el sistema d'ensenyament, el somni humit de García Albiol—, aleshores és que l'independentisme ha guanyat. Si realment Rajoy pensa que tot això s'acaba amb un "fui yo, pero yo no quería, señorita", aleshores és que Espanya no és res més que un trist pati d'escola dels anys més foscos.

Si realment Rajoy pensa que tot això s'acaba amb un "señorita, fui yo, pero no quería", aleshores és que Espanya no és res més que un trist pati d'escola dels anys més foscos

El 155, en fi, només servirà per evidenciar de nou que, malgrat tot —inclosa l’absurda violència policial activada l’1-O contra gent que no estava cometent cap delicte— el Govern espanyol encara no ha estat capaç de controlar la situació desfermada per aquell referèndum “il·legal” que, per “il·legal”, no servia de res. És això el que evidencien les “fugides” bancàries i empresarials o les crides de l’FMI a estabilitzar la situació mitjançant el diàleg entre els “actors”: que Madrid no controla el seu territori. Que la seva sobirania estatal està en qüestió.

L’efecte fonamental del no-referèndum és que Catalunya s’ha convertit en un subjecte polític al tauler internacional; no-sobirà, però subjecte al cap i a la fi. La no-declaració d’independència i la no-suspensió de la llei de transitorietat jurídica que l’havia de desplegar subratllen que és Catalunya, no la Moncloa o la Zarzuela, qui, per bé o per mal, decideix.