“Si es prohibeix ser candidat a Lula, seria un frau”. És el títol de l’entrevista a l’expresident del Brasil, Luis Inácio Lula da Silva, amb què el diari El País obria la portada de paper aquest divendres. El dia 24, un tribunal resoldrà si l’emblemàtic líder brasiler pot presentar-se a les properes eleccions -és el favorit a les enquestes- després d’haver estat condemnat per corrupció a 9 anys de presó. “El problema no és Lula. El problema és de democràcia”, declara. Sí, ho han llegit bé, l'entrevistat és Lula, no Carles Puigdemont. Tot i que hi ha diferències força importants entre la situació judicial i política de tots dos, també hi ha moltes semblances, encara que es tracti de polítics situats als antípodes ideològics.

El govern i els aparells judicials de l’Estat espanyol treballen a tota màquina per tal d’impedir que el 130è president de la Generalitat de Catalunya, exiliat a Brussel·les -si torna a l’Estat espanyol serà detingut-, sigui (re)investit. Se li prohibeix -encara que el reglament del Parlament no expliciti res sobre la qüestió- una investidura a distància, telemàtica o per delegació. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja ha advertit verbalment el flamant president del Parlament, Roger Torrent, sobre les conseqüències de permetre-ho. La diferència amb Lula rau en el fet que el president català no només s’ha pogut presentar a les eleccions, sinó que és diputat electe del Parlament de Catalunya i la seva candidatura a la reelecció és la que aplega més suports de la cambra, una majoria absoluta de 70 diputats. No hi ha candidat alternatiu a l’independentisme -la qual cosa Inés Arrimadas ha pogut comprovar amb dolor- no per culpa dels comuns, sinó perquè l'unionisme no suma ni havent-hi escons buits de presos i exiliats. L’unionisme, que va patir una derrota severíssima el 21-D que explica clarament on som, ni tan sols ha aconseguit la presidència del Parlament, bo i que els independentistes han hagut de jugar el partit amb cinc diputats menys, els 5 de Brussel·les, i 3 d'empresonats que només han pogut votar per delegació, prèvia autorització judicial, però no participar a la sessió.    

La segona gran diferència, cabdal, entre els casos de Puigdemont i Lula descansa en el fet que el polític gironí no ha estat condemnat per cap tribunal i ni tan sols ha estat jutjat. Sobre ell i els 4 membres del seu govern també exiliats a Brussel·les pesen, certament, una ordre de detenció a Espanya per 5 presumptes delictes de rebel·lió, sedició, malversació, prevaricació i desobediència. Però passa que el jutge Llarena va decidir retirar les ordres europees de detenció per evitar que la justícia belga restringís els presumptes delictes pels quals Puigdemont podria ser jutjat. Això, i una més que probable negativa belga a l’extradició de Puigdemont, hauria deixat Espanya i la seva justícia “constitucional” en situació de ridícul internacional.

Lula és brasiler i d’esquerres; Puigdemont és català i de dretes. Per això, un pot obrir la portada d'El País, mentre que a l’altre se'l trinxa a l'editorial, encara que tots dos pensin i diguin el mateix

La tercera gran diferència és que Lula, president del Brasil entre el 2003 i el 2010 és una icona global de l’esquerra, per bé que el líder del Partit dels Treballadors va deixar de ser un revolucionari fa molt temps, com va demostrar durant la seva etapa presidencial, mentre que Puigdemont és un “separatista-supremacista català” que ha “fugit” de la justícia -encara que, quan es va establir a Bèlgica, no pesava cap ordre de detenció contra ell. Lula és brasiler i d’esquerres; Puigdemont és català i de dretes. Per això un pot obrir la portada d'El País, mentre que a l'altre se'l trinxa a l'editorial, encara que tots dos pensin i diguin el mateix. 

El problema, afirmen Lula i Puigdemont, és de democràcia. I la pregunta s'ha de formular a l'esquerra catalana -i espanyola-. Què farien Miquel Iceta i Xavier Domènech davant el cas de Lula? Li donarien suport perquè pogués participar a les eleccions com a personalitat d’esquerres presumptament víctima d’una justícia injusta que l’ha condemnat, com ell mateix diu, “per una decisió política”? O bé se’n rentarien les mans? Serien capaços Iceta i Domènech de negar el ple dret a la participació política a Lula tal com fan amb Puigdemont? Davant el conflicte català, l’esquerra no independentista, reformista o alternativa, ai, sembla que tingui el mateix problema amb la democràcia que el neoespanyolisme taronja i la dreta cavernària. 

Serien capaços Domènech i Iceta de negar el ple dret a la participació política a Lula tal com fan amb Puigdemont? 

El líder de Catalunya En Comú Podem es manté a l’equidistància: no donarà suport a Arrimadas però tampoc a Puigdemont. El referent estatal de Domènech, el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, ha negat tota validesa a una (re)investidura telemàtica del president. I el primer secretari del PSC ha acceptat el vot delegat dels diputats presos -potser perquè ho ha autoritzat el jutge?-, però de cap manera assumeix una investidura a distància de Puigdemont. Ni els comuns semblen capaços de formular un sí de complicitat democràtica amb Puigdemont -i la resta d'exiliats i presos, als quals ni tan sols van aplaudir en la sessió constitutiva del Parlament-, ni els socialistes gosen saltar la paret del 155 i demanar que l'Estat accepti el retorn del president perquè -si és investit- pugui prendre possessió. O és que potser no és aquesta la "normalitat" i la "reconciliació" que tant s'invoquen?

Ni els comuns semblen capaços de donar un sí de complicitat democràtica a Puigdemont ni els socialistes gosen saltar la paret del 155

Els comuns encara es llepen les ferides de la seva pèssima collita electoral del 21-D, en què han baixat d’11 a 8 diputats, i l’ombra del fracàs es comença a projectar sobre les expectatives d’Ada Colau de revalidar l’alcaldia de Barcelona a les municipals de l’any que ve. El PSC ha vist com les seves expectatives de creixement electoral s’han vist reduïdes al guany d'un únic diputat més -l'escó del democristià Espadaler, es diu amb sorna en ambients polítics i periodístics. Però la resposta dels comuns i del PSC al fiasco electoral és perseverar en l’estratègia seguida fins ara: posar-se de perfil o fer pinya al bloc del 155, bo i haver estat escombrat a les urnes. Els uns i els altres estan atrapats en un bucle que pot acabar per convertir-los en actors irrellevants en uns moments en què el país necessita més consensos i menys citacions judicials. 

A l'esquerra catalana no independentista se l'ha trobat a faltar aquestes setmanes tant com els presos i els exiliats. Potser per això va sorprendre -i tant va coure- el discurs d'Ernest Maragall a la sessió de constitució del nou Parlament: perquè va omplir un buit enorme. Una gran absència en el debat democràtic català que va molt més enllà de la qüestió de la independència, tot i que ha estat el factor que l'ha evidenciat.

El PSC i els comuns tenen tot el dret -només faltaria- a dir no a la independència, però això no els hauria d'autoritzar en cap cas a fer excepcions amb la democràcia: si Lula ha de poder, Puigdemont també.