Ha generat el soroll esperat que José Barrionuevo hagi admès que ella era una de les lletres dels GAL. Exministre de l’Interior, el més longeu de la democràcia, condemnat i indultat pel segrest de Segundo Marey, l’home té 80 anys i, encara que no ho explica tot, confirma qui era el senyor X d’aquella mítica pregunta d’Iñaki Gabilondo. ¿Qué (diablos) es España? En part, això.
No és estrany que ara se’n parli. Al marge d’una nostàlgia dels noranta en sèries i documentals, atribuïble al fet que els qui aleshores eren joves ara han arribat a llocs de responsabilitat, el pas del temps permet posar... anava a escriure "llum a la foscor". Va, llum a la foscor. El cas és que Espanya viu en democràcia des del 1978 i més de 40 anys després sembla arribat el moment d’admetre coses que, si haguessin estat admeses quan passaven, haurien posat contra les cordes el sistema. Dues preguntes són pertinents: quina quantitat de transparència pot suportar una democràcia? I quan es pot començar a parlar de les coses sense que baixi la Verge?
Si des del Ministeri de l’Interior, des del cor de l’Estat, es creen unes clavegueres i a ningú li sap greu que existeixin, perquè es consideren útils, les clavegueres es perpetuen
Però el problema en aquest cas no és aquest. El problema no és parlar-ne. Parlar-ne, explicar la veritat, està bé. El problema no és admetre-ho. El problema és que a Barrionuevo no li sap greu com es va actuar. A ningú li sap greu. Aquest és el problema. Perquè una democràcia no es construeix d’aquesta manera. Si una democràcia vulnera l’estat de dret davant de qui el vulnera, es converteix en una altra cosa. I tenim països perfectament descriptibles on ha passat això. I, si passa, el sistema se n’ha de penedir. Perquè, si no, pot acabar tenint conseqüències. Si des del Ministeri de l’Interior, des del cor de l’Estat, es creen unes clavegueres i a ningú li sap greu que existeixin, perquè es consideren útils, les clavegueres es perpetuen. L’Estat, els fons reservats, van pagar l’anomenada guerra bruta contra ETA. I aquestes mateixes clavegueres, aquest és el problema, oh sorpresa, es van aplicar després contra, posem pel cas, Podem, un partit que qüestionava el sistema. I van fer servir la mateixa plantilla amb Catalunya. Es crea una cultura d’estat. Un mite que diu que l’Estat, la unitat de l’Estat, el sistema, es defensa amb totes les eines disponibles. Legals i il·legals. Ho ha admès el seu portaveu més popular: l’excomissari José Manuel Villarejo.
És la cultura d’Estat que fa que es trobés normal pagar amb els diners de tothom els caus on anava el rei d’Espanya amb les seves amants. El gran símbol del règim del 78 és aquest. Ara ho anem sabent tot. És una llàstima que hàgim d’esperar sempre 40 anys perquè ens diguin la veritat. És la cultura d’estat que fa que Rodrigo Sorogoyen es plantegi si Espanya (i si Catalunya) estan preparades per a una sèrie sobre els piolins del 2017. Potser és un fenomen mundial. Quan The Crown parlava del passat, era una meravella. Quan s’acosta a l’actualitat, la pressió de la crítica augmenta. Però, sigui com sigui, és la mateixa cultura que fa que el sistema no pugui admetre en el present que es va espiar de manera indiscriminada els polítics independentistes, que es va abusar de la força d'Estat, inclosos els seus tribunals, contra un projecte pacífic i democràtic. Ho acabaran admetent d’aquí a 40 anys. Però, com Barrionuevo, no se’n penediran. I aquest és el problema. Que no sabem quan serà la propera ni contra qui serà.