Jaume Sisa es demanava en una cançó com es podia fer, amb tanta calor, la guerra de Cuba. Així que, advertit, ni curt ni mandrós, vet aquí que m’instal·lo en un parc municipal per resistir la canícula nostra de cada dia, i aviat sospiro agraït, ai sí. Se’m pot veure intimant amb les humitats vegetals més verdes i més tendres, fonent-me de cos sencer en la frescor de l’ombra. Fins i tot dient-li cara a cara a un plàtan d’orient, transformat en Xerxes, aquella tonada de l’Ombra mai fu, el larghetto delicat de Händel que va desgranant unes paraules elementals de Nicolò Minato. Tan bé que estàs quan estàs bé. Total, que havia pensat badallar i estirar-me com un gat damunt la gespa protectora, quan desembarca, ben bé al meu territori, legítimament ocupat de feia escassos minuts, una mare amb les dues filles, la més menuda repapada en un cotxet d’aquests d’ara, que semblen fets exprès per travessar-los i fer-ne barricades de la CUP. La senyora, digníssima, s’asseu a un banc i encadena trucades telefòniques amb missatges escrits a través del cel·lular. No fuma ni crida. La filla gran juga sola amb una nina de roba mentre que l’altra s’ho va mirant tot i no perd pistonada, amb un posat d’escepticisme infantil que enamora. Aquesta nena encotxada fa una excel·lent cara filosòfica, com de vell buda sapientíssim, o de venerable lama que s’hagi reencarnat per aquí, pel barri. El que passa a continuació passa molt de pressa. La mare, no entenc ben bé per què, deixa de parlar pel telèfon i clava un sermó a la filla gran, que primer intenta contestar però després es conté. La mare té mala lluna. No admet dissidències i no posa en pràctica ni la negociació ni el diàleg. És més, es retira una mica dels plançons per parlar més tranquil·lament a llarga distància. La filla gran quan se sent fora de la mirada materna juga a imitar-la. Tan bé com pot. S’encara amb la germaneta i la renya fent de mare, exactament amb les mateixes paraules, amb les mateixes reflexions i amenaces que acaben de fer servir en contra d’ella. Té moltes lleis. La filla gran és la segona en la  jerarquia familiar i ho té claríssim. De manera que, un cop alliçonada la menuda, després s’encara amb la nina de roba. No només hi ha paraules gruixudes amb la nina, també hi ha brots de violència física. Com que és una vaileta entenimentada i només maltracta éssers no vius,  consola la nina i després li fa petonets, perquè ja ha après que el millor de les baralles són les reconciliacions. I perquè ha tastat la mel del poder. De manar.

Hi ha dies, força dies, que la informació política té més característiques de conflicte infantil en un parc que no pas de controvèrsia ideològica o social. De debat seriós. Hi ha representants polítics, educats en el nostre més que satisfet sistema escolar, procedents de famílies progressistes i practicants de les millors intencions, que continuen jugant amb nines i a les cases de nines. Quan la regidora de la CUP de Navarcles, Ylènia Morros, té el valor, l’atreviment, d’interrompre el monòleg d’un humorista perquè no hi està d’acord, perquè s’ha sentit ofesa, per la raó que sigui, és que s’ha convertit en una puritana. Una puritana que fa amb qui creu inferior el mateix que li han fet a ella. No és una puritana com Carmen Polo de Franco, ni com la monja alferes, ja està entès, aixeca altres banderes, molt boniques, però la intolerància i el despotisme són exactament els mateixos. Perquè l’humor sempre serà transgressor, molest, impertinent i feridor, perquè si no, no és humor. Si no qüestiona la nostra tranquil·litat de consciència, si no diu el que no és políticament correcte, no és humor. Tan anglès és l’humor de l’Escurçó Negre com el de Benny Hill, tan català és el del senyor Barragán com el de Joan Capri. Si encara pensem que tots som Charlie Hebdo o que ho voldríem ser, cal admetre que les bromes contra Mahoma són gruixudes, insultants, incòmodes. I que alguns van pagar amb la vida el dret a la llibertat d’expressió. Que inclou el dret d’insultar els altres.

És igual que Jordi Cuixart hagi passat tres anys i mig a la presó, és igual que sigui independentista com molts de nosaltres. M’és indiferent que el seu cor atresori les millors intencions i el seu magí els projectes més benèfics i humanitaris.  Si la seva mare ⸺suposem⸺ o el dalai-lama li van ensenyar a no xiular els polítics, a no fer escarnis ni assetjaments públics, a presumir d’excel·lent persona, farà santament de seguir-ne l’exemple. Però d’aquí a renyar-nos, a tots els altres, a fer-nos callar, a exigir-nos que no ens expressem com i quan i de la manera que vulguem, és intolerable. També és puritanisme. Supremacisme moral. Sobretot perquè els polítics, començant per l’alcaldessa de Barcelona, tenen infinitat de possibilitats per expressar-se a través dels mitjans de comunicació que sobrefinancen i esclavitzen. En contrast amb el nostre poble sovint emmordassat. Sobretot perquè l’alcaldessa de Barcelona no tenia res a dir durant les Festes de Gràcia ⸺fa temps que no té res a dir⸺, i  parlar sense dir res és atacar el teu propi dret a la llibertat d’expressió. Una alcaldessa que li deu el càrrec als vots de la ultradreta de Manuel Valls no és gaire creïble. És difícil treballar per la unitat de la societat catalana quan, per començar, Cuixart s’adjudica una autoritat moral que ningú li ha concedit. És difícil treballar per la unitat política de la majoria democràtica quan s’exhibeixen comportaments tan poc democràtics, i molt més greu encara, tan infantils. No estem jugant amb nines sinó amb l’emancipació nacional i la millora econòmica i social de tots els catalans. I exigim alguna cosa més que bones intencions i millors paraules.