La suspensió de Laura Borràs com a diputada i, en conseqüència, com a presidenta del Parlament no només afecta la seva persona, sinó que toca de ple el seu partit, del qual també és presidenta, i el sistema de partits en general a Catalunya.
Deixant de banda els problemes parlamentaris que ens deixa la fins ara ignota circumstància de la suspensió d’una diputada que, a més, és la màxima dignatària de la cambra; la seva situació dins del propi partit, òbviament vist des de fora, sembla peculiar. El que pot ser més significatiu és certa tendència a la pèrdua de força quan la mateixa Borràs o gent del seu cercle competeixin per càrrecs del partit.
La situació processal de Borràs és ben coneguda i no precisament des de les darreres setmanes. A mesura que les investigacions sobre la seva política de contractació pública a l’Institut de les Lletres Catalanes eren conegudes, s’activava, d’una banda, una defensa tan tancada com retòrica de la pròpia imputada com en aparença del partit. El manual habitual.
Sobre la defensa de Borràs, res a dir. Gaudeix de tots els drets, del de defensa també, que pot fer servir en profunditat en el seu procés com a poderós altaveu davant l’opinió pública. La defensa de cadascú és lliure i, mentre s’exerceix, no ha de ser objecte de crítica, ja que qui es defensa coneix millor que ningú què s’hi juga. Els temps diran quant d’encertada ha estat l’elecció dels seus mètodes.
Seria una pèssima notícia, fos quin fos el resultat del judici a Laura Borràs per presumptes delictes vinculats a la corrupció, que la inestabilitat a la cúpula de JuntsxCat afectés el sistema de partits de Catalunya
Però sigui com sigui, més enllà d’aquests avatars, Borràs perdrà un gran punt de referència com és la presidència del Parlament. Tant de cara a JuntsxCat com de cara a l’opinió pública, es veurà desposseïda d’una plataforma que fins ara ha fet servir de manera enormement retòrica, inclòs el seu comiat provisional del càrrec gens amable (“jutges hipòcrites”, va proclamar) amb els seus col·legues de la Mesa.
Però no només això. Per trajectòria personal, Borràs no ha fet feina de partit. S’enfronta a un partit cada cop més fet a la mida dels convergents clarament independentistes —no tots els convergents, ni de bon tros—, però a qui les dents els han sortit al partit. De dirigir un partit en saben un munt.
Per exemple, rememorem la no derrota, però sí la no victòria de Borràs al congrés de Junts. Ni va ser la més votada —Twitter no és membre del partit— ni qui ella proposava com a secretari d’organització, David Torrents, va obtenir el mínim de vots necessaris per integrar-se en la directiva de Junts. Al final, hi va entrar, però per la porta del darrere, tan del darrere, que, al final, el seu candidat va ser designat secretari d’organització, però no té poder sobre l’organització electoral. Com tampoc la candidata de Borràs a les primàries de Lleida, Cristina Casol, ha sortit elegida. La prova de foc la tindrem en la designació d’alcaldable per a Junts a Barcelona en cas que surti Trias —autodescartat fa uns mesos, però motivat d’un temps ençà—, que no és el candidat de l’expresidenta. Xavier Trias és un convergent de pedra picada, que ha fet tots els papers de l’auca i no sembla fàcil batre'l. Si finalment tenen lloc les primàries, veurem si el desbanca Jaume Alonso-Cuevillas, candidat a tenir molt en compte atesa la seva indiscutible vàlua.
Malgrat la retòrica desafiant, el cert és que del tema Borràs Junts no fa qüestió per la continuïtat del govern de coalició. Encara que minoritaris, els de Junts, els que tenen triennis en el partit, saben el fred que fa fora del poder. Jugar la carta Borràs a partir d’ara, malgrat la seva vàlua, amb els mesos de judici que s’apropen, no sembla l’opció més prudent. Tampoc ho és una defenestració. Podria passar —un judici mai està perdut ni guanyat abans de la sentència— que Laura Borràs en sortís declarada innocent. Aquest fet, gens irrellevant per ella i els seus, li donaria una volada com pocs altres polítics han tingut. La prudència mana, perquè la prudència neix de l’experiència.
En tot cas, seria una pèssima notícia, fos quin fos el resultat del judici per presumptes delictes vinculats a la corrupció, que la inestabilitat a la cúpula de JuntsxCat afectés el sistema de partits de Catalunya. ERC i Junts són els dos partits sistèmics de Catalunya, no només pel seu ideari —amb tempos diversos— independentista, sinó perquè sumen quasi majoria absoluta els dos, majoria que no es pot perdre. A més representen el centredreta i el centreesquerra, pèndol essencial en qualsevol sistema.
De nou, doncs, l’esperit organicista de Junts, que no ve d’ahir, neda i guarda la roba en difícil equilibri en arribar a la cruïlla, que a penes s’albira. Triar la via correcta amb boira no és fàcil. És menys difícil, però, amb experiència.