Anunciada. Crònica d’una sentència anunciada. El títol és una expressió feliç que va pronunciar l’advocat Gonzalo Boye fa pocs dies en una entrevista. No senyor, no és la més inventiva ni brillant de les frases, ja hi estem ben d’acord, abusa del títol d’una coneguda novel·la de Gabriel García Márquez, però no hi fa res. L’oració, emperò, és exacta, perfectament útil. En efecte, a partir del proper dimarts 12 de febrer veurem al Tribunal Suprem d’Espanya com s’alça pomposament el teló, com treballen les corrioles aixecant els decorats rococó, com amb gran exhibició de lluminària llueixen els llautons carregosos, la xaperia de les insígnies judicials dels vells temps de la francmaçoneria, la blancor immaculada de les punyetes fetes amb boixets vernacles, la negror funerària de les togues; i podrem contemplar com es tiben fins al màxim totes les cordes i totes les sirgues, també tots els teixits per, de cop i volta, veure com s’aixeca el gran envelat, el gran circ, la gran farsa judicial. Una farsa no pas des d’un punt de vista legislatiu, senyores i senyors del jurat, això no, reglamentísticament segur que aquest judici del Segle tindrà grans moments d’encert tècnic, episodis canònics que demostraran un gran ofici, segur que ens esperen grans moments per desempolsar pragmàtiques, preceptes i prevencions. Però al capdavall, una gran farsa des d’un punt de vista democràtic, perquè les lleis, els reglaments, les normes i les ordenances seran llegides i enteses d’acord amb la doctrina del president Lesmes, d’acord amb la sacrosanta unitat d’Espanya i no pas del sentit més íntim i pregon de la justícia, de la recta administració de la justícia. Aquest judici als presos polítics és un venjança. És un escarment. És una gran operació política perquè l’Estat espanyol va decidir, des de la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, contradir la voluntat popular i acabar amb el pacte constitucional de 1978, específicament a través de la judicialització de la política.

A partir del proper dimarts, a Madrid, serà interessant de veure com la justícia espanyola basteix la farsa i intenta de fer-la creïble amb bones interpretacions i millor vestuari, amb maquillatge i càmeres de televisió. A partir de dimarts s’inicia un estrany monòleg per a iniciats, una desvergonyida operació íntima de masturbació, una determinada activitat autòloga d’acord amb el criteri d’uns senyors que no viatgen, que en general no saben idiomes, i que pensen que el Pirineu és una barrera natural i protectora quan, en realitat, és un territori de pas, de comunicació i d’entesa. Les muntanyes no són mai una frontera com ho són els rius. I tot això, encara, i segons com. Perquè la incomunicació només és pròpia dels règims autàrquics i dictatorials. Perquè la llei en democràcia és un concepte universal que transcendeix les fronteres. I perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans, ara com ara, encara considera que els catalans som éssers humans. Dimarts vinent comença una nova pàgina de la tradicional repressió espanyolista sobre Catalunya, una nou episodi del colonialisme més tronat, absurd i egoista dels darrers temps, quan encara se sentin els ressons de la indigna manifestació anticatalana del diumenge anterior. I descobrirem nous motius d’indignació, de discrepància, nous motius per voler marxar d’Espanya.

El desembre de 1945, a Quaderns de l’exili, Núria Folch escrivia aquestes paraules: “Catalunya està per damunt de tots nosaltres. I tots la portem dins: cada u la sentirà a la seva mesura: els esperits grans la senten gran, i els esperits petits, petita. La Pàtria és aquell lligam misteriós que uneix els homes al passat i al futur. Segons com es vulgui mirar, ja està feta, o s’està fent, o està tota per fer. Té interès recollir la seva tradició, i també fer-la més gran amb el nostre amor i el nostre esforç, fent simplement el millor possible allò que ens toqui fer.”  

Jordi Galves
República Belga (193) L’agenda d’ETA ho peta Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (192) Tallar en sec Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (191) L’olivera i la jerarquia Jordi Galves