No sé què està passant aquesta setmana, malgrat que m’ho imagino, com que em puc equivocar, deixaré aquesta part de l’assumpte sense tocar i aniré al cor mateix.

Que és la unilateralitat? Tenir clar que tens dret a tenir pensament propi i això inclou pensar diferent i viure de manera diferent. Si aquesta diferència no es respecta, cal passar a l’acció. Què és l’acció? La defensa dels nostres drets, la lluita contra la discriminació. Evidentment, això és universal, no només s’aplica a la independència.

Per què som unilaterals? Perquè no tenim cap més remei que ser-ho, tant de bo no fos així i aquest Estat en què vivim fos una democràcia perfecta on poguéssim experimentar plenament els nostres drets universals. Fins i tot, mireu què us dic, els que ens va atorgar la Constitució espanyola del 78, que ens són negats una vegada i una altra. Abans, fins i tot, de començar amb el procés, de fet, per això va començar el procés.

Potser pensareu en l’Estatut del 2006, anant molt lluny; però jo vaig més lluny encara i em venen al cap moltes injustícies en temes de llengua o d’infraestructures, per posar dos exemples ben diferents, que no han estat resolts per l’estat espanyol. Des de la mateixa transició democràtica i, per tant, malgrat el que la Constitució diu en referència al fet que els i les espanyoles no poden ser discriminats i discriminades. Doncs els i les que viuen a Catalunya, sí; a més, una vegada i una altra.

Certament, la discriminació del català és compartida amb la resta de les llengües constitucionals que no són el castellà. No només perquè al Congrés no es parlen totes les llengües de l’Estat com tocaria segons la Constitució, sinó que cada vegada que algú no parla amb la llengua del regne hi ha un daltabaix prou penós.  

La unilateralitat pacífica com la catalana sorgeix com a resultat de l’abús de l’Estat contra la ciutadania i, per tant, és la resposta a una unilateralitat preexistent

En el segon cas, el tracte diferencial discriminatori del territori en el qual habitem té com a conseqüència una retallada permanent de les nostres oportunitats de benestar; tant de les i els catalans que volem la independència com les de les i els que no la volen. Aquests darrers són els vertaders patriotes, no nosaltres; perquè en el seu cas veuen amb gust com l’estat en què viuen, i que representa la pàtria que abracen, els dona una i una altra vegada molt menys que als que viuen en altres territoris d’aquest mateix estat. Ho sé, hi ha molta gent que ho nega, però tothom sap que és veritat. Ho saben perfectament. A més a més, no cal ni parlar de grans infraestructures o balances fiscals, perquè Espanya qui més qui menys se la coneix prou bé, i les diferències queden més que clares quan viatges, més encara si vas a veure la família.

Qui és més unilateral? Doncs mireu, ara per ara, perdem per golejada; em refereixo a les i els independentistes, perquè hi ha moltes més accions unilaterals de banda de l’espanyolisme que no pas nostres. No estic parlant de Franco i la seva decisió unilateral de començar una guerra. Estic pensant en tots els processos judicials antidemocràtics, per molt que diguin el contrari, que han portat als tribunals o que han passat pel ribot el que ha sortit de les urnes a Catalunya. I no penseu en els referèndums que teniu al cap, estic parlant de la votació de l’Estatut de l’any 2006. Des de llavors la cosa no és que no hagi parat, és que s’ha incrementat; i, a més, s’ha fet amb total fatxenderia. Això sí, en el relat, però, els unilaterals som nosaltres. No podia ser d’una altra manera. Igual que s’ha instaurat la cantarella que els nacionalistes som els catalans. Bé, volen dir els independentistes, però s’acaba posant tot al mateix sac. No és nou, de fet passa amb tots els col·lectius discriminats que no accepten ser-ho, o, si més no, que no ho accepten en silenci. 

Dir que la unitat d’Espanya és sagrada o indiscutible és una postura unilateral. Dir que no es negociarà, o dir que sí però no fer-ho, és una postura unilateral com poques. No permetre votar, no permetre un referèndum és unilateralitat. Tot això només per començar amb els exemples.

Només hi ha unilateralitat pacífica? No, i ara. Va quedar clar l’1-O i, a més, la repressió de l’Estat que encara continua no deixa lloc a dubtes. La unilateralitat pacífica com la catalana sorgeix com a resultat de l’abús de l’Estat contra la ciutadania i, per tant, és la resposta a una unilateralitat preexistent. Les unilateralitats com la independentista —no violenta, democràtica, respectuosa amb els drets humans— són precisament el tipus d’unilateralitat que ha fet avançar el món en drets i benestar per a la ciutadania. No perdem això, i menys encara l’esperança i la confiança que és possible canviar el món. Tampoc som els únics, hi ha més pobles en la mateixa situació.