Segurament, el 8 de març deixarà de tenir sentit o, si més no, se celebrarà, només, en commemoració de la història, quan totes i tots ens sentim dona. No parlo pas d’una qüestió de sexe sentit, sinó de poder posar-nos en la pell del que significa ser dona avui en dia. I no només una dona; a més a més, tot tipus de dona.

Quan una cosa ens commou especialment és perquè sentim en nosaltres mateixos una mena de pulsió que ens agermana amb l’altre, normalment amb el seu patiment. Ara ens està passant això amb la guerra i, en una mesura o altra, ajudem no només perquè sigui de raó, o de justícia, o per solidaritat, sinó perquè pensem que ens podria passar a nosaltres. El que no deixo de preguntar-me és per què necessitem una guerra o una tragèdia de magnitud gran, ja no dic semblant, per poder empatitzar amb el patiment de l’altre de manera massiva i contundent. També em pregunto amb quin tipus de patiment empatitzem i em ve massa sovint al cap que sobretot és amb aquell que pot alterar o amenaçar, encara que sigui de manera indirecta, el nostre estil de vida. I en el tema de la desigualtat de gènere, aquí som al ―si més no a un― cap del carrer.

Quan arribo a aquesta conclusió veig molt més lluny la lluita per la igualtat entre dones i homes, perquè sé que en el fons sí que va d’estil de vida, de canvi de la manera de viure i que en aquest canvi l’amenaça està en el fet que el 50% de la població perdrà una organització social i una vida que els afavoreix o, en tot cas, en la que s’han acomodat molt bé. D’aquí que les xifres recurrents de la bretxa salarial o la violència masclista deixin una gran majoria ―la meitat de la població― indiferent, més enllà d’alguna declaració puntual i misericorde.  

Quin camí tenim per aconseguir la igualtat? Un de difícil, això també ha quedat clar i per això tants anys de lluita ferotge amb resultats poc exitosos

D’això no en parlem, però darrere les pèrdues en benestar, en oportunitats de les dones, hi ha el guany dels homes, exactament en la mateixa mesura. Un guany en el mercat laboral, en les oportunitats en tots els àmbits de la vida, en tot el que signifiqui poder, en el projecte de vida considerat preuat o exitós en el món que vivim. Una visió en la qual, de pèrdues, no se’n parla, malgrat que n’hi hagi; pèrdues per als mateixos homes i per a la societat en general, per a la manera de viure també. I n’hi ha de pèrdues, moltes, encara que es comptabilitzin a la baixa o directament s’invisibilitzin. 

La mateixa guerra és el resultat d’aquest tipus de societat, i la violència en general. Les dones, però, també en una guerra, hi tenim més a perdre que els homes, per civilitzat ―em fa angúnia la paraula― que sigui el conflicte. De fet, la nostra civilització no té res de civilitat amb nosaltres, les dones, ni en temps de pau ni en temps de guerra, i, tampoc, en temps de covid. Tot això ja ha quedat molt clar, malgrat que hi hagi qui segueix mirant cap a una altra banda.

Així doncs, quin camí tenim per aconseguir la igualtat? Un de difícil, això també ha quedat clar i per això tants anys de lluita ferotge amb resultats poc exitosos, malgrat que cap de tots els aconseguits sigui prescindible. És un altre tipus de guerra, certament, però no deixa de ser-ho per molt que sigui sorda, de llarga durada, larvada i no declarada obertament. I no parlo de la minoria que ara en fan bandera, sinó de tota la resta que ja els està bé ser a la rereguarda; amagats en la còmoda trinxera de la masculinitat a l'ús. Una guerra diària que només necessita l’empatia ―no entesa per la banda de la compassió i la pietat― cap a la mirada de gènere. Posar-se en la pell de les dones per un dia ―per començar, esclar― i veure el món amb ulls de dona. Això no es pot fer, però, en sentit figurat: perquè sigui de debò, demana d’anar vestit de dona, perquè el que et posa al teu lloc és com et tracten els homes cuando identifiquen que no ets un d’ells.