Joan Tardà ha declarat aquest cap de setmana que el que és important és que es produeixi la investidura de Pedro Sánchez i després ja hi haurà temps per negociar, i no puc deixar de pensar que devem viure en realitats paral·leles. Tant de bo sigui la seva la bona, perquè ell sí que té capacitat d’incidència i en tot cas farà, directament o indirecta, possible la tan desitjada ―no per mi― investidura; a banda de decidir, a més a més, els termes en els quals ERC donarà el govern espanyol al PSOE i a Unidas Podemos. A mi de moment em sembla tot surrealista; de fet, “subrealista”, com diu la joventut d’ara.

Digueu-me ignorant, però jo no acabo de veure, per a Catalunya, quina diferència hi ha entre que hi hagi o no govern a Madrid. La maquinària la tenen tan ben greixada que per al cas català va sola, però el fet que no tinguin la cadira assegurada ens dona algun respir. No sé si algú li convé enganyar-se, però queda ben clar un dia i un altre també que, malgrat necessitar els partits independentistes per formar govern, la postura no ha canviat ni un mil·límetre i en el cas del PSOE no arriben ni a mantenir el pols de la dissimulació autoimposada. L’últim dels exemples, l’episodi de “nervis” al Parlament Europeu, davant la decisió del Tribunal de Luxemburg respecte a Oriol Junqueras i la seva situació d’Eurodiputat. I Iglesias “calla” per no interferir en les negociacions.

De què serveix fer un pacte si no n’hi ha cap, per més signatures i declaracions que hagi comportat, que s’acabi complint?

El retrat d’aquest panorama ja deixa clar que amb aquests partits no es pot fer un pacte de veritat i, per tant, què en pot treure Catalunya de tot això? Res de bo. Per moltes raons, però la central és que la deriva dels darrers anys en el discurs i en els fets ha estat tan radical que ara els és impossible, no ja davant de la ciutadania que els vota, sinó en la seva pròpia cognició, fer un acostament als SEDICIOSOS i COLPISTES. Ni tan sols pel bé d’Espanya i, per tant, una vegada al govern no només no haurà canviat res, sinó que hauran de recuperar el segell d’espanyolitat genuïna i llavors que Déu ens agafi confessats, tant als ateus com als creients.  

La terminologia en què s’expressa el conflicte és molt important perquè denota el marc mental i això em fa preguntar-me: quin tipus de pacte és possible amb qui no et respecta, no ja en el pla polític, sinó com a igual i per tant mereixedor dels mateixos drets? És més, que no et reconeix ni com a espècie ―no sé si posar “humana”― i d’aquí el “a por ellos”, o d’altres declaracions de principis per l’estil que ara no em venen al cap.

Però, en tot cas, amb la història de dècades, per no dir de sempre, que arrossega Catalunya, no ja l’independentisme, pel que fa a la negociació amb Espanya, de què serveix fer un pacte si no n’hi ha cap, per més signatures i declaracions que hagi comportat, que s’acabi complint? He de recordar traspassos, diners, ponts i carreteres... I què fa pensar que ara, que fins i tot ja és declarat i obertament palmejat que a Catalunya “ni aigua”, faran honor a la seva paraula quan mai abans l’han fet?

Benvolgut Tardà, fins i tot si m’equivoco ―que ho voldria― i compleixen tots els pactes que ara es facin, no m’imagino què val una investidura, però més val que valgui el màxim ―per a mi segur que tots els endarreriments, més la reversió de tots els drets fonamentals esclafats, més el respecte a que les catalanes i els catalans decidim a les urnes què volem ser―, perquè segur que una vegada aconseguida no negociaran res més.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat