El Molt Honorable President de la Generalitat, el senyor Joaquim Torra  i Pla, ha estat inhabilitat per un tribunal espanyol. Que ens penséssim que aquest seria el final anunciat del procés endegat per una Junta Electoral Central amb defecte greu de forma per la seva mateixa composició, i que ho esperéssim també per la deriva que ha pres la repressió de l’estat espanyol en tot allò, i especialment tothom, que té algun protagonisme en la reivindicació de la independència, no vol pas dir que ho faci més acceptable. De fet, en el fons sempre esperes una mica més de dignitat, una mica de sentit comú i, per sobre de tot, una mica de reflexió sobre fins a on es pot arribar i fins a on no, en un sistema polític, econòmic i social que ja està tocat de mort. Però res d’això acaba passant i la barbaritat acaba sent més grossa, per molt que un munt de veus suposadament reputades —de fet s’estan menjant la seva bona reputació amb les seves pròpies queixalades— diguin tèbiament que la sentència és desmesurada o exagerada, per rebaixar la magnitud de la barbaritat que suposa aquesta sentència. Moltes i molts d’ells, a més a més, preocupats per la dificultat que tindran de justificar aquest despropòsit davant els seus amics i amigues i/o col·legues estrangers. 

El que em pregunto jo és si ja en tenen prou o encara no. Quants presidents o possibles presidents de Catalunya han de caure perquè el sistema polític espanyol estigui satisfet?

O tenen molta por, o estan molt lligats i lligades a la cadira, perquè no cal massa intel·ligència per tenir clar que una sentència que no guarda proporcionalitat amb els fets —no ja amb el delicte, que cal que ho sigui— és un abús de poder. Si els tribunals abusen del poder que tenen, on queda la llei? Ara que vingui un o una jurista de debò, o d’aquests i aquestes que surten de sota les pedres, i m’ho expliqui. En un estat democràtic precisament la llei té com a objectiu defensar a la ciutadania davant del poder de l’estat. Em sembla que a Espanya això ni ho saben, ni volen saber-ho i molt menys plantejar-s’ho; per això utilitzen la llei perquè aquesta passi per sobre dels i les assenyalades com a  adversaris de la nació, com en altres temps ho feien els tancs. De fet, la mateixa nació espanyola, és a dir, la seva idea, està per sobre de la llei; d’aquí que en nom seu se saltin, si cal, la pròpia Constitució espanyola. Quin paper més galdós!

Ara bé, aquest no és un tema judicial —o no només, perquè ara la deriva ja és imparable—; és un tema polític. Però no com tantes vegades hem dit perquè la disputa política, de les idees, del model de país, s’ha de solucionar en el camp de la política; sinó perquè els propis polítics han obert el camí perquè els tribunals els vagin traient del davant aquelles i aquells rivals polítics que els guanyen a les urnes. I aquest no és només el modus operandi del PP o Vox; Ciutadans, PSC i En Comú Podem ja frisen per unes noves eleccions. El que em pregunto jo és si ja en tenen prou o encara no. Quants presidents o possibles presidents de Catalunya han de caure perquè el sistema polític espanyol estigui satisfet? Està clar que tants com calgui, fins que guanyi un d’ells. Per tant, també em pregunto: quantes eleccions més haurem de seguir guanyant, i la resposta segueix sent... tantes com calgui.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat