A la Dolors li feia por que la presó se li posés a dins; i no m’estranya, no estem preparats per a moltes coses, però segur que no estem ni preparats ni preparades, de cap de les maneres, per estar privats de llibertat. Si a més li afegeixes que aquesta és una privació institucionalitzada i legal, basada, en el seu cas, en una doble injustícia, la situació es complica molt i molt més. Les preses que comparteixen mòdul amb la Dolors Bassa ho tenen molt clar, més que molta gent suposadament entenimentada.

La por a la presó va més enllà que et tanquin a dins i segrestin la teva vida, en tots els sentits, també en el de decidir per tu. Va de com et pot fer canviar, d'en què et pot convertir. Des de fora és fàcil, més que no pensar-hi, apartar-ho del nostre cap perquè ens sobrepassa, o positivitzar-ho en forma d’oportunitat política o vital. A dins ha de ser, és, tota una altra cosa. Només aquelles i aquells que perden la seva llibertat entenen el significat real d’aquesta situació i l’abast de les seves conseqüències.

No és fàcil que la presó no se’t posi a dins quan hi ets, però també se t’hi pot posar sent a fora. La presó ens segresta la llibertat a totes i a tots, a la ciutadania en conjunt

Hem vist massa pel·lícules per pensar que estar a la presó pot ser edificant, per molt que les presons, i els funcionaris que hi treballen, siguin modèliques. Però, certament, que el medi en el qual estàs no sigui favorable no vol dir que no hi puguis viure amb dignitat i que no hi visquis i et puguis emportar regals de tota mena. I no estic idealitzant, en cap cas, el que allà hi passa o com és estar-hi tancat.

A la Dolors la vaig veure bé, vam riure i això em va connectar amb els records de les llargues xerrades-discussions que teníem sense necessitat d’excusa i com aquests moments, en dies estressats de feina frenètica, ens omplien i ens regeneraven el coneixement i l’ànima. Ens separava un vidre ―la primera vegada que vaig anar-hi no el vaig poder obviar i es va convertir en una barrera infranquejable― però la connexió hi va ser igualment. És la mateixa Dolors, més sàvia del que ja era, i ho era molt. La vaig trobar més viva encara i amb molt més a oferir del que ja ha donat a tothom que la coneix, del que ha donat al país. Em moro de ganes que surti per tornar a tenir aquestes estones. Ella evidentment en té més; és molt dur no poder dormir a casa. És molt dur tenir tot el temps del món però no poder-ne disposar. És molt dur que t’hagin de donar permís i que no puguis triar més enllà del que les ordenances recullen...

No és fàcil que la presó no se’t posi a dins quan hi ets, però també se t’hi pot posar sent a fora. La presó ens segresta la llibertat a totes i a tots, a la ciutadania en conjunt, si l’acceptem com un mitjà per solucionar res ―qualsevol cosa, i parlo més enllà de la política―, més encara quan és injusta; si l’acceptem com un càstig necessari. Si la normalitzem, i tot dinant o sopant diem no ja que se la mereixen o que estaven avisats o que es veia venir, i la banalitzem en dir que en quatre dies seran fora o que tenen unes condicions excel·lents, com piscina o no sé quants d’altres privilegis. Que en som de sòmines i quantes presons existeixen més enllà de les físiques; una altra cosa és que les sapiguem veure.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat