El govern més d’esquerres de la història ho ha deixat ben clar una vegada més. El que importa és ser espanyol o espanyola, això de la pobresa ―o, dit en positiu, el benestar de la població― és subsidiari. Em fa fins i tot certa gràcia el que ha passat, però evidentment no estic gens contenta, perquè, en el debat punyent contra la independència, els partits que ara són al govern d’Espanya posaven una i una altra vegada els afers socials davant de la identitat. O si més no, això és el que tiraven pel cap als partits independentistes repetint fins a l'avorriment a la ciutadania que del que s’havia de parlar de debò era del que li importava a la gent, del que els afectava directament, i incidien que, especialment, del que s’havia d’ocupar la política era de les desigualtats i la manca de benestar d’àmplies capes de la població. Contraposaven així problemes identitaris i problemes socials.

El debat era pervers en ell mateix, perquè van fer que fos antagònic el que no ho era, ans al contrari, però els va funcionar força bé per establir el mantra que el que era nacionalista ―nacionalista català, esclar― era oposat a tot allò que fos social. Molt curiós en una realitat com la catalana, en la qual en el pes social de l’independentisme hi ha una gran contribució del descontentament generat per la manca de recursos i la possibilitat de gestionar-los autònomament. Però, en tot cas, d’aquesta manera els partits d’esquerra unionistes van trobar el que ells consideraven una sortida digna i, a més a més, moralment superior a la negació de la realitat discriminatòria dels comptes estatals espanyols respecte de Catalunya i, per tant, de la seva ciutadania. És a dir, van trobar una manera de no haver de dir que ells eren nacionalistes espanyols i això era el que primava en el seu posicionament polític.

S’ha posat sobre la taula l’evidència fefaent que el nacionalisme espanyol és, sobre totes les coses, identitari i no té pas res de social, fins i tot quan els partits són d’esquerra

Ves per on, tot té torna i a més d’una manera molt curiosa. El govern del PSC i Unidas Podemos, és a dir, l’esquerra unionista, ha portat al Constitucional el govern català independentista perquè ha aplicat una mesura social que beneficia la ciutadania de Catalunya amb menys recursos. Evidentment, el TC els ha donat la raó i aquesta mesura de rebaixa fiscal no es podrà tornar a aplicar. No sé com es van atrevir a recórrer una mesura com aquesta i no els va caure la cara de vergonya, però, en tot cas, fins aquí hem arribat. Ho deuen estar celebrant.

Una vegada empassada la perplexitat que pot generar una acció com aquesta ―estic parlant del fet que un govern d’esquerres va recórrer ajudes a les i als més desfavorits―, se’m va obrir amb una claredat meridiana una idea bàsica: normalment acuses els altres d’allò que ets tu. I el que s’ha posat sobre la taula és l’evidència fefaent que el nacionalisme espanyol és, sobre totes les coses, identitari i no té pas res de social, ans al contrari, fins i tot quan els partits són d’esquerra. El que preval és la centralitat i la unitat territorial i, en tot cas, després, suposo que si queda temps, ja parlarem de justícia social. Tot és sempre una qüestió de prioritats.

A nosaltres, a les catalanes i catalans ―nacionalistes de la nació que vulgueu, m’és ben bé igual―, seria hora també que ens hagués quedat clar que no tindrem justícia social ni podrem eixugar o disminuir desigualtats si no tenim estat propi.