Pensava parlar en aquest article del canvi de camisa del senyor Pablo Iglesias, abanderat de la radicalitat més absoluta i de l’emprenyament contra la casta com a estendard de la seva posició política i imatge de marca, però no he volgut deixar-lo per terra; no perquè li tingui estima, sinó perquè no cal. Menys encara quan ell està tan cofoi d’ell mateix, de la posició que ara ocupa. No crec ni que ho vulgui dissimular, però el que està clar és que no pot. Directament ha tocat el cel i no se n’amaga.

No fa res, Pedro Sánchez, llavors president en funcions, l’humiliava com no ho havia fet una dreta que l’atacava de la manera més ferotge que era capaç; tot s’ha acabat després de les últimes eleccions. Si més no per a Iglesias, no crec pas que per a Sánchez, i d’aquí suposo l’abraçada més entendrida, més entregada, que mai he vist en política. Talment, un nen petit penjat del coll de la seva mare. De moment, la imatge ben clara encara, perquè va ser molt significativa, i ja pertorbadora en aquell mateix moment, pels fets que la precedien. La gratitud és una cosa maca de veure, tot i que, en el context que es produïa i amb els successos posteriors, s’ha convertit en la certificació fefaent de la mera postració submisa.

Se suposa que quan més poder tens, més fàcil és que lluitis per les teves idees

Pablo Iglesias està tan content que fa de mal pair. Ni quan celebrava grans victòries electorals la seva cara reflectia la satisfacció amb què ara es posa a les escales per sortir a la foto. I això fa que em costi treure’m els mals pensaments de sobre, que em diuen que es tractava de lluitar contra la casta perquè ell no en formava part, no pas per erradicar-la. Ara ja està feliç. Tant de bo m’equivoqui, però, per més que per moltes raons, no m’ho sembla.

No ho dic ara perquè és un dels molts i moltes vicepresidentes del govern espanyol. Ho vaig dir quan va parlar de la immigració a Catalunya a la primera campanya a Rubí, o quan va explicar en la campanya d’aquestes darreres eleccions que les dones s’obriran pas en el seu partit després d’ell, o per la seva posició respecte del referèndum, Catalunya i els presos. No ho dic per res d’això, i també per tot això. No ho dic perquè es va voler fer “encara no sé el què” amb Felip de Borbó quan li va regalar Joc de Trons, ni perquè a la darrera investidura no aplaudís el monarca i ara sí que ho hagi fet des de la bancada blava.

Se suposa que quan més poder tens, més fàcil és que lluitis per les teves idees. Precisament ets en una posició de força o privilegiada per mantenir-les millor, per donar-los rellevància i, per tant, aconseguir el món que predicaves. Com és, doncs, que passa tan sovint tot el contrari i assistim només a aquest canvi molt més petit i personal però tan significatiu?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cristina Sánchez Miret
Opinió Que la presó no se'ns posi a dins Cristina Sánchez Miret
Cristina Sánchez Miret
Opinió Darwin té els dies comptats a Espanya Cristina Sánchez Miret