No sé pas com heu passat la vostra castanyada —en ella incloc els que fan Halloween—,  però en la meva la tònica general —a banda de menjar panellets, castanyes i moniatos— ha estat parlar del trasbals del canvi d’hora. La festa —ens ho vam passar d’allò més bé— l’endemà d’haver tocat el rellotge ha obert una oportunitat per parlar-ne relaxadament i no pas només pensar individualment en com arribo al dilluns, és a dir em preparo per a la setmana, la feina, l’escola i tot, i no em quedo en l’intent.

El resum, fins i tot quan passem a tenir una hora més per dormir —aquest és el canvi en el qual a les 3 de la matinada tornen a ser les 2—, anem borratxos de son. Pont llarg —podríem dir que les millors condicions—, i ni així aconseguim que el nostre cos no pateixi la sotragada. No és hora ja que ens plantegem deixar de marejar l’hora?

El tema no el vaig posar pas jo sobre la taula; tothom és cada vegada més conscient —malgrat pertànyer a grups d’edat diferents—, del mal cos que ens deixa que les autoritats pertinents juguin amb l’hora. Potser perquè ha arribat un moment en què ja no podem més de decisions sense sentit, d’arbitrarietats sense fonament i de tradicions sobrevingudes que ens compliquen la vida un any rere un altre sense que les i els responsables de torn prenguin decisions coherents.

No hi ha res que justifiqui seguir atrapats en aquesta roda més que la inoperància dels i les polítiques de torn.

Ja no toca que al segle XXI, amb el que sabem de com funciona el nostre cos, amb evidències numèriques creixents, de les incidències negatives prou diverses, a mitjà i llarg termini, sobre la nostra salut i la nostra vida de viure en desfasament horari respecte del nostre rellotge intern seguim vivint 6 mesos de l’any en una hora i sis mesos de l’any en una altra. No hi ha res que justifiqui seguir atrapats en aquesta roda més que la inoperància dels i les polítiques de torn.

No només hem de parlar i lluitar per la sostenibilitat del planeta, que evidentment ho hem de fer; hem de lluitar tan aferrissadament com puguem per la sostenibilitat de la vida en aquest planeta. I no només perquè el planeta seguirà, sigui com sigui; o, si més no, té moltes més probabilitats de fer-ho que no pas la nostra vida, la dels humans i humanes en aquest mateix planeta.

Necessitem deixar de potinejar l’organització horària del temps, i això no només inclou deixar de tenir hores diferents al llarg de l’any, també fonamentar en l’evidència científica quin és l’horari que més ens convé. La recerca científica es paga amb diners públics majoritàriament, potser que l’aprofitem. Hi ha coses que són molt senzilles, que milloren el nostre benestar i les nostres oportunitats de vida i que no costen diners, de fet faria que no se’n malgastessin, qui és que no les deixa fer i per què?