Ha mort Juan Antonio González Pacheco, conegut com a Billy el Niño, un dels torturadors de la dictadura franquista, membre de la Brigada Político-Social i després del Cos Superior de Policia espanyol. Semblava, dijous passat, que una porta més es tancava de la trista i bruta història d’Espanya amb nocturnitat i traïdoria, talment va ser tractada la notícia. En el mateix silenci institucional, en la mateixa absència de condemna dels partits polítics, es traspuava el sentiment d’alleujament de totes aquelles i aquells que no volen que el feixisme rendeixi comptes. Que no volen que la veritat surti a la llum. I, especialment, que no volen que hagin d’assumir responsabilitats els personatges que a l’ombra de la dictadura i després de la Transició i de la mateixa democràcia espanyola han vist protegits els seus delictes i la seva persona fins al punt d’acumular homenatges, medalles i pensions. D’alleugerits i alleugerides n’hi ha més d’esquerres que no pas de dretes, a Espanya, ara ja tants del PSOE com d'Unidas Podemos; perquè els feixistes de pro no s’han d’amagar de res, ni molt menys dissimular, en un país com aquest. I si no que els ho preguntin —direm que no a tots, però sí a uns quants— als cossos uniformats de l’estat espanyol.

La Covid-19 s’està convertint en el mantell perfecte perquè passin sense pena ni glòria, o senzillament com a mals menors, un munt de casos de corrupció i malesa de tota naturalesa produïts, afavorits i/o permesos per l’Estat. El més sonat, sens dubte, els successius capítols de la corrupció al voltant de la monarquia; però també molts d’altres,  com aquest mateix. 

La seva mort ha estat un regal per a tots aquells responsables de l'administració pública que havien d’haver actuat amb tots els mecanismes democràtics al seu abast i no ho van fer ni en el seu moment, ni ara, ni pensaven fer-ho després

Per a personatges com Billy el Niño la mort sembla un bon final, però certament tothom s’ha de morir un dia o un altre i en aquest sentit el nostre final com a tal, el de ningú, no té res de poètic. Ara bé, la mort del torturador pot haver semblat un bon final per a molts, per a més dels que ens pensem, però no necessàriament per a les seves víctimes. La seva mort segurament a hores d’ara ha estat un regal per a tots aquells responsables de l'administració pública de diversos nivells, però especialment dels més alts càrrecs tant al govern com de la justícia, que havien d’haver actuat amb tots els mecanismes democràtics al seu abast contra la seva persona i no ho van fer ni en el seu moment, ni ara, ni pensaven fer-ho després.

A més d’una i d’un els deu haver semblat que quedava tot solucionat, per allò que diuen en castellà “mort el gos, morta la ràbia”; però res més lluny de la realitat. Les responsabilitats no assumides s’hereten, igual que els béns i allò que queda per complir es trasllada a aquelles i a aquells que no han fet la seva feina. Especialment als presidents de govern i ministres de torn, des de la Transició fins ara. No és només una qüestió de qui calla atorga, sinó de la responsabilitat subsidiària assumida de totes i tots aquells governants que han protegit la seva figura, la d’un torturador, i les seves maldats, que fins i tot l’han condecorat i/o mantingut amb honor i glòria a l’empara del mal anomenat i autoelogiat estat democràtic espanyol.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat