No m’agradaria viure als pobles de Lleida que ara mateix es troben amb el dilema de sortir o no sortir de casa. Però, de fet, a la resta, ens queden quatre dies per estar en la mateixa situació. A qui han de fer cas, tant els veïns i les veïnes com els comerços i les fàbriques, a la Generalitat o a la jutgessa? I què passa amb les mesures per lluitar contra la pandèmia si cadascú fa la seva? Estic segura que les i els epidemiòlegs havien sospesat molts factors a controlar, però crec que aquest els deu haver superat; és possible que d’ara endavant es conegui als llibres com el cas català.

Les coses són molt complicades perquè l’epidèmia que amenaça amb ser pandèmia ha desbordat el sistema i a més ha fet aflorar el pitjor del seu mal funcionament. I per tant, certament, sembla que ningú tingui la bona solució i és difícil saber de l’encert o del no encert de res; fins i tot dels organismes internacionals. Ara, a més a més, en el cas de Catalunya, cal afegir-hi els despropòsits de la relació de l’estat espanyol amb el nostre territori, que també és territori del seu estat.

El benestar, la salut i la vida de la ciutadania està en joc i està en mans d’una fiscalia que s’afina sola i d’una judicatura que no té idea del que significa la llei en un país democràtic

El problema està amb tot el que passa a Catalunya, especialment pel que fa a la Generalitat i més encara si es pot relacionar amb res que s’assembli a exercir la sobirania o tingui alguna escletxa, real o imaginada, per la qual es pugui portar-ho al camp de la usurpació de competències estatals.  

Un espectacle molt trist, contrari a la democràcia, a l’Estatut i a la mateixa Constitució espanyola, però, sobre totes les coses, directament perillós. El benestar, la salut i la vida de la ciutadania, de totes i tots nosaltres, està en joc i està en mans d’una fiscalia que s’afina sola, més enllà o no dels ministres, i d’una judicatura que no poso en dubte que tingui moltes lleis, però que no té idea del que significa la llei en un país democràtic. Fins i tot és així quan, com en aquest cas, emeten una sentència, suposadament, per vetllar  pels drets fonamentals de les persones. Tot plegat un absurd, com n'hi ha pocs, que fa que la llei, en comptes de servir a la ciutadania, ens posi tant o més en perill del que la malaltia suposa per ella mateixa.

I no soc pas de les que pensen que per la seguretat i/o la salut es puguin revocar els drets fonamentals, tot al contrari, però una de les pitjors coses que li pot passar a la llei en democràcia és, a més de ser arbitrària, estar fora de tota raó. I a Espanya aquest és el pa de cada dia en relació amb Catalunya, i els i les catalanes. Aquest és el mateix sistema que ha posat a la presó per les seves idees polítiques i polítics catalans i que manté, ja fa mil dies, tancats els Jordis. Potser n'hi haurà dels que això els ha semblat i els segueix semblant molt bé que es començaran a preguntar ara si els jutjats són el lloc on s’han de dirimir totes les coses. De fet, si hem arribat fins aquí és perquè a moltes i molts ja els ha semblat bé aquesta via, per poder sortir-se amb la seva encara que haguessin perdut les eleccions.