La consellera de Sanitat de Castella i Lleó, Verónica Casado, es va posar a plorar en el ple de la cambra de la comunitat autònoma quan anomenava, amb noms i cognoms, les baixes setmanals del personal sanitari en el seu territori. No trobo fora de lloc l’emoció en la feina de la política quan no és fingida o oportunista, i aquesta sembla que no ho és. Ara, me les miro de lluny, aquestes llàgrimes, perquè no sé quina lectura donar-los; atès que la té, més enllà que ella també sigui metgessa i, fins i tot, conegués, que no sé si és el cas, personalment, una o més víctimes.

No acabo d’entendre el que s’està fent amb el col·lectiu dels treballadors i treballadores de la sanitat en aquest estat/país. No vull, en cap cas, menystenir la seva contribució ni els sacrificis que una part molt important de professionals estan duent a terme. Només faltaria, ans al contrari. Però també vull sospesar la de molts altres col·lectius, que si bé és cert que no lluiten contra la mort, sí que fan una contribució essencial perquè ens mantinguem vius. També exposant la seva vida. Aquest és un país que només entén de diferenciar col·lectius per privilegiar-ne alguns i invisibilitzar-ne d’altres, i això no m’agrada.

No deixo de preguntar-me com podrem mirar els sanitaris als ulls, quan això acabi, si ens hem preocupat molt més de picar de mans que no pas de picar cassoles per reclamar les millors condicions possibles per al seu treball

Però aquest no és ni tan sols el tema essencial de la reflexió a fer, sinó, tot un altre i prou delicat: per què, en el cas del personal sanitari, els hem convertit, o s’han convertit per mèrits propis, en herois i heroïnes? Evidentment pot semblar molt ruca la pregunta atès que als hospitals es concentra la infecció com a cap altre lloc i, per tant, també el risc de contagi; a més de la naturalesa i tipus de contacte que requereix la feina. Però vull anar més enllà; no hi heu de veure res més que preocupació en el que dic. Les heroïcitats amaguen sempre, en el revers de la moneda, perills assumits i baixes que haurien d’haver estat innecessàries. I tots sabem que, a Espanya, el col·lectiu ha estat especialment colpejat en comparació a altres països.

Entenc els aplaudiments com un reconeixement a la seva entrega; no a la seva feina, perquè en el concepte està l'obligatorietat de dur-la a terme. El que passa cada dia a les 8 del vespre, tot i que el tema policial mereix un capítol a banda, em sembla un gest de gratitud col·lectiva que pot ser molt apreciat pel personal sanitari davant del cansament, de la lluita i de l’esforç fins al límit que realitzen. Però, alhora, no deixo de preguntar-me com els podrem mirar als ulls, quan això acabi, si ens hem preocupat molt més de picar de mans que no pas de picar cassoles per reclamar les millors condicions possibles per al seu treball. I ho sabem, el govern podria haver fet molt millor la seva feina; tant pel que fa a deixar-los prendre la iniciativa mèdica i científica més adient, com pel que fa a proporcionar-los el material adequat i tots els recursos disponibles. Només el darrer dels temes publicats, el de les mascaretes defectuoses comprades i proporcionades pel govern espanyol, és prou sagnant per no haver de posar-ne més exemples.

Picar de mans em sembla acceptar la inevitabilitat del que està passant, quan moltes morts i contagis ens els haguessin pogut estalviar; em sembla acceptar que els professionals hagin de lluitar arriscant la vida més del que caldria. Ni una cosa ni l’altra s’haurien de normalitzar, ni s’haurien de permetre. Això no ha acabat pas. Hem de prendre iniciatives diferents per esmenar errors i no repetir-los en el futur i hem de demanar comptes del que ja ha passat. Els patiments i les morts importen, no deixem que quedin només com a danys col·laterals; més ara que cada vegada fa més bon temps i ja podem sortir al carrer.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat