José Félix Tezanos s’ha cobert de glòria, i el que és pitjor: ha cobert de glòria la sociologia.
L'actual director del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), organisme autònom adscrit al Ministeri de la Presidència del govern espanyol, ha rebutjat de manera pública, a la televisió, preguntar sobre la monarquia. Sí, es feia abans, es preguntava per la institució, però, a parer seu, ara no cal. Segons el catedràtic, “no està en la sensibilitat social, no interessa i no és un tema apressant”. Vaja, tot un exercici de realisme màgic, de realitat paral·lela, digne de comentar, més encara si qui ho diu és un sociòleg; i no pas qualsevol, atès el càrrec que ocupa. Tezanos no deu haver llegit el diari fa dies, no deu parlar amb ningú al bar i no deu viure en un país on el rei emèrit —fins no fa pas massa cap d’estat— ha fugit. El mateix país on surten dia sí i dia també —més a fora del país que a dins— notícies sobre les seves pràctiques comercials i altres curiositats de la seva vida. Sembla que, per Tezanos, aquests tipus de preguntes només tenen interès a la revista Hola.
El tema és preocupant, i fins aquí podria argumentar-se incapacitat de copsar el pols social, ineptitud per saber fer la seva feina, malaptesa per preguntar allò de més interès o més adient per a la societat espanyola; però tot plegat és més greu encara.
A Tezanos se li hauria d’agrair la claredat, i així com a mínim sabem que no és que li hagi tocat el títol en una tómbola, és que ell no és en el lloc que ocupa per fer sociologia, sinó per fer política
El pitjor és que, en la discussió —força acalorada, d’altra banda—, Tezanos va afegir que ell no pensava obrir un debat sobre la monarquia, un debat que no volia que es produís. Per la meva banda, l’estupefacció més absoluta, també en les cares d’alguns amb qui compartia taula, llàstima que no pas pel conjunt de la professió que comparteixo amb ell. Soc sociòloga i vaig sentir vergonya aliena. No sé si Tezanos és conscient del significat de les seves paraules i, per tant, també de les seves accions. Només afegiré al respecte que està en les obligacions del CIS, i per tant d’ell com a president, el “ple acatament de les normes de tota Administració democràtica i, en particular, dels principis d'objectivitat i neutralitat en la seva actuació, d'igualtat d'accés a les dades i de respecte al secret estadístic i als drets dels ciutadans".
Si no fos tan important, crec que se li hauria d’agrair la claredat, i així com a mínim sabem que no és que li hagi tocat el títol en una tómbola, és que ell no és en el lloc que ocupa per fer sociologia, sinó per fer política. I aquí tenim un problema gros a Espanya, el problema que travessa totes les institucions i les persones, majoritàriament, que les ocupen: la NO observança del principi de neutralitat valorativa i el principi de legalitat democràtica. El “jo no vull” de cada un dels personatges que ocupen algun càrrec és sobirà davant la voluntat col·lectiva, davant del poble. Això ja ho fa el fet de tenir rei, que llavors tothom es pensa que ho és i vol ser-ho del seu petit tros de pastís. Per això Espanya és un país on les preguntes són el dimoni, es persegueixen, es prohibeixen o se segresten; sigui per fer una votació o per fer una enquesta del CIS.