A mi no m’han sorprès les denúncies que han sortit a la llum de casos d’assetjament a l’Institut del Teatre, i no pas perquè en conegués cap, sinó perquè ara ja no és només que sigui l’hora de no callar, sinó que hi ha un nou clima social, que ha vingut per quedar-se, que és més procliu a la denúncia que no pas a l’ocultació dels casos. No només per accions concretes, sinó perquè, com en molts altres aspectes, en aquest moment estan sortint —i encara en sortiran moltes més— totes les males pràctiques que el sistema social, polític i econòmic en què vivim arrossegava i arrossega de portes endins. Insisteixo que a tot arreu, però, pel que fa a l’assetjament, té lloc especialment a les institucions educatives, de diferent mena i nivell —esportives, artístiques, extraescolars, universitàries—, per les condicions que s’hi donen i per l’edat dels i les estudiants.
A banda, hem de tenir molt present que una part important de les generacions més joves —i les no tan joves— ja no accepten el que s’havia normalitzat com a conductes inofensives o, si més no, invisibilitzades, quan eren tot el contrari, però tolerades i, fins i tot en alguns casos, encoratjades entre iguals. S’ha pres consciència, encara que només sigui perquè tenim etiqueta i, per tant, nom per identificar comportaments inacceptables; siguin només conductes d’abusadors gràcies a posicions de poder o d’assetjadors masclistes. Tots ells imagino que fins ara parapetats per un munt de salvaguardes patriarcals, entre d’altres, des del complex de Pigmalió fins al geni o el talent que, suposadament, els fa grans homes, admirats per tothom i recolzats per la comunitat.
Fer públic un cas d’assetjament o abús segueix tenint més conseqüències negatives per a la víctima que no pas per a l’agressor. És habitual que moltes víctimes diguin que és pitjor denunciar que no pas patir l’assetjament
Malgrat tot, malgrat el canvi important que s’està donant, fer públic un cas d’assetjament o abús segueix tenint més conseqüències negatives per a la víctima que no pas per a l’agressor. És habitual que moltes víctimes diguin que és pitjor denunciar que no pas patir l’assetjament, perquè majoritàriament se segueix culpabilitzant la víctima i es posa en funcionament un assetjament de segon ordre que revictimitza i que represalia tant qui denuncia com qui l’ajuda, o només es posa del seu costat.
Per tant, és molt el camí que queda per recórrer, però ja s’ha començat. No n’hi ha prou amb els protocols contra l’assetjament a tota mena d’institucions i organitzacions —de fet, a l’Institut del Teatre n’hi ha des del 2018—, cal fer principalment una feina de conscienciació, d’educació conductual i relacional amb el missatge que la tolerància només pot ser 0, i que, per tant, no s’hi val tampoc a mirar cap a una altra banda.