Gràcies, Inés, per haver canviat la seu del teu negociat, per exportar l’empresa de provocació social que teniu muntada a Ciutadans des de Catalunya a Madrid. Les excursions són sens dubte el vostre producte més reeixit. Des de Waterloo a Altsasu, des del poble de Puigdemont a la retirada de llaços, fins a arribar al “Orgullo” madrileny. Deu ser ben bé que el tema dels colors us perd.

Ni tan sols he llegit amb detall el que ha passat perquè en reconec la pauta, l’estratègia, d’abans, durant i després. I, sobretot, perquè en reconec la musiqueta de victimització de Ciutadans davant els feixistes i antidemòcrates que trobeu per tot arreu i no us deixen viure allà on aneu. És indignant que la bona gent no pugui sortir al carrer, sigui exclosa i que es polititzi tot! Quanta raó que arribeu a tenir i quantes hores de tele que omplireu.

A Catalunya, el teatre per demostrar la violència us donava molta més feina, però no patíeu ni mica per la vostra seguretat

Ara bé, em sembla que en aquesta última passejada heu tastat un tipus de resposta diferent, per altra banda, gens encomiable, que em recorda molt i molt el conte de Pere i el llop. Tant cridar el mal temps, al final ha arribat; o, com ara es diu, més modernament, repeteix molt una cosa que es convertirà en realitat. Celebro i molt que hagi estat fora de Catalunya, entre d’altres coses perquè avui mateix ja n’hi hauria uns quants i unes quantes, de catalans i catalanes i ja ni tan sols necessàriament independentistes, a la presó. I a més hi hauria molts i moltes dels assistents i dels espectadors d’aquest Orgull madrileny que us haguessin corejat el greuge sofert; potser ara reflexionaran sobre com és de perillós creure’s els relats sense més contrast, ni de versió ni de fets. No sé, però, si encara demano massa, atès que ser víctima d’un tipus de fòbia social no t’assegura reconèixer les altres. Em ve al cap un exemple molt clar que no explicitaré perquè no vull alimentar la polèmica.

Espero que ara, a més a més, sentis certa nostàlgia de Catalunya, i no pas perquè t’acollíssim com una catalana més, sinó perquè aquí, a Catalunya, el teatre per demostrar la violència us donava molta més feina, però no patíeu ni mica per la vostra seguretat. Havíeu d’escarrassar-vos més per tal d’explicitar el mal tracte rebut davant la inexistència de fets i, per tant, d’imatges, tret de les manipulades, que avalessin el vostre relat de fractura, de por, d’assetjament, d’ignomínia, d’inseguretat, de feixisme, d’antidemocràcia, però tenint l’absoluta tranquil·litat de saber que no us perillava res perquè l’independentisme és i ha estat absolutament pacífic. És a dir, les vostres eren aquí sortides fàcils, còmodes i tranquil·les, de P3, més encara quan el que us trobàveu era un Tortosa, però ja sabem que, a tot arreu, en pujar de nivell augmenta la dificultat.