Si donem una ullada a les fileres de gent del cap de setmana, sembla que n’hi ha hagut de més reeixides a les platges i a les muntanyes que no pas a les concentracions per la Diada Nacional de Catalunya; però no és el cas. S’ha fet especialment present la foto de la cua de gent sense cap tipus de distància —no cal afegir ni de seguretat— per fer-se la foto al cim de la Pica d’Estats. De fet, jo mateixa no puc deixar de pensar que llàstima que no s’aprofités l’avinentesa per plantar una bandera o per fer una reivindicació. Posats a arriscar-nos, que sigui amb més d’una bona finalitat, però també sé que el mateix amuntegament no es rep de la mateixa manera segons la bandera o el lema amb què s’embolcalli; o, senzillament, segons qui ho convoqui i qui hi vagi. 

Sí, ha semblat que aquest 11 de Setembre ha estat deslluït, i no serè jo qui digui que ha estat espectacular o senzillament aclaparador; però no n’és pas la raó principal la tan reiterada desunió de l’independentisme, de la qual s’ha tornat i retornat a omplir la premsa. És tan evident que els partits van per la seva banda, i a més a més cada un per la seva, que no hi dedicaré ni dues línies. Això, que malgrat que no és que no sigui important, segueix sense tenir res a veure amb el moviment de base. És així des que va començar la reivindicació abans del procés; encara segueix sent així, i espero i desitjo que no deixi mai de ser així. Hi ha, però, a qui li interessa molt i molt amagar-ho, negar i invisibilitzar aquesta realitat per tal de mostrar una imatge afeblida del moviment. També és cert que ens ho haurem de fer mirar si no som totes i tots plegats capaços de contrarestar aquest relat, tant en l’imaginari com en la realitat, perquè llavors sí que ho tenim tot perdut.

D’ara endavant haurem, sens dubte, de construir una manera diferent d’ocupar el carrer, però l’hem de seguir ocupant; sense que això vulgui dir que no puguem ocupar altres espais

Encara hi ha qui no entén que el junts d’ara no es pot acompanyar ja d’una multitud densa i/o atapeïda. Per això van ser tan dissonants algunes campanyes espanyoles en el primer embat de la Covid-19, en les quals el lema “juntos venceremos” —o una cosa semblant— era del tot inquietant quan el missatge de les autoritats era tots a casa i sense contacte amb els altres. És a dir, de junts —físicament és clar— res: separats i ben separats. Per tant, el que hem de tenir clar no és que les coses no es puguin fer junts, és que s’han de fer units; també les manifestacions.

La Diada d’aquest any va representar amb fidelitat els nous temps. A Mollet del Vallès, on jo vaig anar, semblava que no érem prou gent o que érem poques i pocs, perquè, entre altres coses, ens passaven pel costat grups de gent que semblaven més que no pas nosaltres, atès que intentàvem mantenir escrupolosament la distància i fèiem una cadena prou separats i separades com per complir les mesures de seguretat. La foto, evidentment, impossible que sigui la mateixa que la d’altres anys i també les sensacions, començant per les nostres. Veure que som moltes i molts sempre reforça el sentiment, però, de fet, també sabem que aquest no només és col·lectiu, sinó que és essencialment individual, propi, si més no en el principi de la seva mateixa existència. I, això sí, compartit. Per tant, no depèn mai del que fan els altres, depèn del que volem i del que sentim cadascú de nosaltres. I res del que volem ens vindrà a trobar a casa; ho hem de demanar, ho hem d’evidenciar, ho hem de fer present, i no podem esperar o deixar que ho demani una altra persona per nosaltres. D’ara endavant haurem, sens dubte, de construir una manera diferent d’ocupar el carrer, però l’hem de seguir ocupant; sense que això vulgui dir que no puguem ocupar altres espais. Al contrari, no n’hem de deixar cap i hem de capitalitzar els que siguin més importants en la societat que tot just hem estrenat sobre la que ja teníem. Confio plenament que aconseguirem fer-ho, perquè una de les forces més grans del moviment és la seva transversalitat; i per tant, el que no sap un o una, ho sap una o un altre. Aquesta és la gran riquesa d’un projecte compartit per aconseguir una societat millor —nostra, lliure, sostenible, inclusiva i igualitària—, que ens uneix per sobre de tot tipus de les diferències individuals que ens defineixen a cadascú de nosaltres.